Mai és tard per ser galerista
Miró o Picasso? Picasso.
Un poeta. Enric Casasses.
Un músic. Benet Casablancas.
Triï un segle. El XX.
La seva obra més estimada. Una petita pintura d'Alfons Borrell que vaig comprar el 1979.
Una peça que mai no es vendria. El díptic The Fishing Day, de Pedro Paricio.
Quina ciutat representa l'art? Nova York.
L'art ha d'estar subvencionat? La subvenció pública i privada ha de servir per mantenir i explicar la nostra història de l'art.
Per què la gent ha de comprar art? El comprador sempre guanya.
Com seria el món sense art? Seria un món sense problemes i, per tant, sense solucions.
Fidel Balaguer (Sabadell, 1955) és un home amb un passat. “He tingut altres vides”, diu amb posat de dandi descregut. La vida de galerista li va arribar quan li va arribar, i punt. Que Leo Castelli, el gran Leo Castelli, obrís la seva galeria amb els 50 anys fets, alguna cosa deu voler dir. A Balaguer, la vida de galerista li va arribar sense premeditar-ho gaire. És persona d'impulsos. “Sóc un inconscient i potser un il·lús”, qui ho sap, però l'únic cert és que va decidir obrir la seva galeria el dia que va veure penjat un rètol de lloguer al balcó d'un pis de Consell de Cent. Hi va trucar i li van dir que ja l'havien llogat. Un altre dia va veure que el rètol seguia allà, i hi va tornar a trucar. Al cap de res, ja hi era a dins. Per no saber, no sabia ben bé que Consell de Cent era, i és, el carrer principal de les galeries. Vaja, que no sabia on s'havia ficat.
Perquè Balaguer és d'això que se'n diu “de comarques” i, sense complexos, el seu món mai se li va fer petit lluny de la capital. Petit no, però sí massa fàcil. I a ell li van els reptes, i com més difícils, millor. “Sempre en vull més.” Les altres vides? Moltes, i gairebé totes vinculades a la comunicació. Les mogudes el fan trempar, i no cal dir que la cultura sempre li ha anat xiuxiuejant paraules d'amor a les orelles. Obrir una galeria era aquell etern projecte que li ballava pel cap sense trobar-hi res consistent, dins del cap, que el fes aventurar-s'hi. Fins que es va adonar que per ser galerista, més que cap, que també, el que cal és tenir coratge. I s'hi va llançar. “O ara o mai.”
L'any 2002 va inaugurar la seva primera galeria a Matadepera, el poble on viu, i durant dues temporades, coincidint amb els anys d'eufòria econòmica, les va muntar de grosses amb la complicitat d'aquest planter inesgotable de creadors que és el Vallès. “L'art sempre és local”, exclama, un lema que a partir del 2004, i ja a Consell de Cent, al número 315, continua reivindicant amb un discurs que desafia els fantasmes que imposen els que s'omplen la boca d'internacionalització. “Hem de creure en els nostres artistes per arribar lluny.”
Però una galeria a Matadepera no té res a veure amb una galeria a Barcelona, i menys al competitiu Consell de Cent. “Vaig tornar a començar de zero.” No es pensin que li ha estat fàcil fer-ne via. “Fins ara, he sigut un aprenent, i de clatellades se n'aprèn força. Durant tot aquest temps, no podia dir que m'ho creia, perquè no sabia ben bé de què anava tot això. Ara sí, ja m'ho crec.”
A aquest galerista que va anar a parar, com aquell qui diu per casualitat, al rovell de l'ou de les galeries barcelonines, “ningú” el coneixia, i ja es poden imaginar que ser de fora té els seus inconvenients en un sector amb tantes sagues de galeristes de tota la vida. Balaguer va inaugurar el seu espai amb una exposició insòlita de Luis Antonio de Villena. Primera i última exposició d'aquest escriptor. I després, aliat amb la creació artística contemporània, es va dedicar en cos i ànima a rastrejar estudis d'artistes, “de bons artistes”, incomprensiblement sense galeria. Bons artistes com el fotògraf Pere Formiguera o la pintora Dominica Sánchez. Firmes que li han donat molta visibilitat a la galeria i, en alguns casos, una embranzida sonada, com així va ser l'aposta que va fer per Pedro Paricio, avui controlat en exclusiva per una galeria d'art de Londres, on el veneren. “M'encanta ser una galeria trampolí.” Al món de l'art, hi ha somnis reals.
El 2009 va ser acceptat al club de l'associació Art Barcelona, cosa que volia dir que havia deixat de ser un ningú. I el seu projecte, més animat que mai, ja s'ha començat a marcar nous horitzons. Reptes complicadíssims. Utòpics? “En tinc pensades pels col·leccionistes i pels artistes d'aquí. Què hem fet fins ara per cuidar-los? Sol no puc fer res, però si aconsegueixo complicitats, anirem a totes.” I qui avisa...
