L'apoteosi en la primera nit
Sense artificis ni res que et despisti del que importa: només cinc músics en estat de gràcia
“Va ser una bona idea començar la gira a Girona”, va dir David Carabén. És una frase que, més enllà de voler quedar bé amb el públic gironí, reflecteix perfectament la sensació de victòria amb què Mishima va tancar el primer concert oficial de la gira de L'amor feliç ahir a la nit a la sala simfònica de l'Auditori de Girona, plena gairebé al cent per cent de la seva capacitat d'un públic entusiasta i devot, públic de rock que crida i reclama sempre més, que s'aixeca de les cadires tan aviat com li donen motius per fer-ho. I el fet que Mishima no sigui un grup fàcil –no pot ser-ho el grup que canta a les ferides i als estranys que creixen a dins nostre– dóna encara més valor a aquesta reacció apassionada del públic. Si un grup com Mishima triomfa i supera els límits estrets de la parròquia indie, potser encara hi ha motius per a l'esperança.
Realment, ahir hi havia ambient de gran celebració, ja des del moment en què es van tancar els llums perquè comencés el ritu del rock'n'roll. “Si no hi ha res etern, ni els calés ni la feina, ni els amics ni els amants, els somnis somiats, els moments viscuts, són com fulles al vent, se'ls emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a sofrir, tornaràs a plorar, tornaràs a sentir, tornaràs a somriure, tornaràs a somiar...” Amb Tornaràs a tremolar es va obrir el concert deu minuts després de les nou del vespre. Una cançó del seu disc anterior, Ordre i aventura (2010) que ha estat decisiu en la carrera de fons de Mishima. I tot seguit, El temple, mirant una mica més enrere, a Set tota la vida (2007), el disc de les grans esperances i els resultats incerts. Dos temes més d'Ordre..., Una cara bonica i Guspira, estel o carícia van precedir els primers temes del nou disc: Els vespres verds, Ull salvatge i la tremenda La vella ferida, amb la impressionant solemnitat dels teclats, i la també nova Els crits. Nova mirada enrere, a l'iniciàtic Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa –títol esplèndid, tan senzill, tan gran–, el disc del 2005 que els va descobrir la pròpia llengua després de dos discos en anglès. De trucar... van sonar L'estrany i L'ombra feixuga, amb els teclats tocats a sis mans, en un dels pocs moments de la nit en què els músics van abandonar la seva posició a l'escenari.
Fent un petit salt en el repertori, arribem a Qui n'ha begut, de Set tota la vida, que per raons òbvies lliga tan bé amb L'última ressaca, el primer single del nou disc. I encara un altre salt per arribar a Ningú m'espera, intens final de L'amor feliç i també del repertori oficial, abans dels bisos, quan descobrim que, en realitat, No existeix l'amor feliç. Però el públic no ho sap i està profundament i feliçment enamorat d'aquest grup, i reclama un altre bis que li és concedit per completar l'hora i mitja de concert amb la cançó que fa la número 22 de la nit: El camí més llarg, aquella en què Mishima aconsegueix que “Està fins als collons de mi” pugui arribar a ser una tornada justificada i lliure de tota sospita de grolleria.
Si aquesta primera nit ha de marcar el camí pel qual transitarà Mishima en els pròxims mesos, és clar que el grup està preparat per recollir els millors fruits de L'amor feliç en directe. Sense artificis ni res que et despisti del que importa: només cinc músics en estat de gràcia. Només?
