Una altra d'escoles

Les pel·lícules sobre l'ensenyament i els seus problemes ja són tot un petit subgènere, potser des que Glenn Ford es va enfrontar als adolescents conflictius de l'esplèndida Semilla de maldad (1955), de Richard Brooks. Fa uns quants anys, Bertrand Tavernier semblava que ens regalés la darrera paraula sobre el tema a Hoy empieza todo (1999), i fa poc Riad Satuff va relaxar l'ambient, encara que fos únicament en aparença, a la divertida però també sarcàstica The french kissers (2010). El cas de Profesor Lazhar, però, és un altre. Ens trobem amb una obra que
no vol parlar del sistema educatiu, ni d'adolescents esbojarrats, sinó de com una comunitat escolar s'enfronta a determinats canvis i com això afecta mestres i alumnes.

Una mestra se suïcida. Un mestre d'origen àrab la substituirà i s'haurà de guanyar la confiança d'uns nens colpits pel desastre.

La bona notícia és que aquest film canadenc no recorre al sentimentalisme per resoldre aquesta situació, ni proposa el típic crescendo a través del qual tot comença molt malament i a la fi tots s'estimen i són feliços. Philippe Falardeau camina amb cautela, sense pressa, i vol acostar-se als personatges escoltant-los, observant el dolor dels infants i la desorientació del professor, que no s'acaba d'integrar del tot. La mala notícia és que aquesta actitud sensible queda diluïda en uns quants apunts superficials, en una pintura impressionista que no dramatitza més la situació simplement perquè no en sap. La prova és que el resultat final no està lluny dels tòpics esmentats, i el que sembla un film obert, molt natural i alhora molt estilitzat, es mostra ple de llocs comuns, previsible.