Cultura

Halar

Demà: Ie-ie

En un dinar de feina, mengem. En un dinar familiar tenim moltes més opcions, ja que podem devorar, matar el cuc, omplir el pap o treure el ventre de pena, segons el dia. Un entrepà al banc de la plaça, que el liquidem a corre-cuita, més aviat l'endrapem. Situat entre el registre vulgar i el literari, no gaire lluny del registre familiar, disposem del verb halar. No posseeix tota la potencialitat del verb menjar, sinó que serveix tan sols per mastegar i tirar coll avall. En sentit figurat no funciona: no podem halar ningú a petons, ni halar-nos els estalvis, em sembla que ni tan sols podem halar-nos una paraula.

És un verb que no s'escriu gaire, i encara moltes vegades el trobarem amb una jota inicial, tot i que els diccionaris més actualitzats l'entren amb una hac que s'ha de pronunciar aspirada, igual que la de ha! ha! o ehem. Com que és una paraula catalana, si l'escrivim amb jota sona com gelar.

Acabo de dir que és una paraula catalana: tan catalana com futbol, òpera o entrecot. Vull dir que ha arribat procedent d'una altra llengua i ens l'hem quedada. L'hem integrada. Ni tan sols cal que li apliquem la llei d'estrangeria que és la cursiva. La particularitat d'aquest verb és que prové del caló, la llengua gitana que es parlava i es parla en aquest racó de món. En consonància amb l'estil de vida dels parlants originals, la majoria de les paraules d'origen caló pertanyen al registre vulgar, com cangueli, xaval, calés o pirar. Halar i halància són variants fonètiques de hamar (també amb h aspirada) i hamància (aliment, menjar, gana). D'aquí ve la Jamància (escrit a la manera castellana), la revolta del 1843 contra Espartero i el general Prim.

En l'interior de moltes famílies s'utilitza aquest verb amb naturalitat (“A halar!”, crida la mestressa quan ha parat la taula), i també el trobem en moltes obres literàries que persegueixen el realisme sense menystenir la normativa: abunda en els sainets d'Eduard Escalante i en les obres de Josep M. Benet i Jornet, però també se'n serveixen Blai Bonet, Prudenci Bertrana, Joan Sales i Jordi Sarsanedas, que és com dir que és –o ha estat– viu arreu del país. El trobem recollit al Vocabulari de l'argot de la delinqüència, de Joan J. Vinyoles, que el documenta ja l'any 1887 a Baralla de pescateras, de Joan Molas. L'autor que el va utilitzar amb més profusió va ser Juli Vallmitjana, l'home que va retratar el món dels gitanos catalans del primer terç de segle vint. L'any 1968, quan es va estrenar Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, es va repartir un Vocabulari caló en el programa de mà que incloïa una seixantena de paraules que apareixien a l'obra.

Halar és una paraula molt estesa des de fa més d'un segle, tant en el llenguatge oral com en l'escrit, i que cobreix els registres vulgars i col·loquials. I, amb tot, va de baixa. Potser és que ens hem tornat massa fins: halar incorpora una alegria primitiva, pantagruèlica, que potser hem perdut ara que ens hem acostumat al pa sense sal, al iogurt desnatat i a les barretes de Biomanan.

LA CITACIÓ

“Així te puguis halar una pul”
‘Els Zin-calós', Juli Vallmitjana


El ‘soulman’ senzill

BARCELONA

El Conca reclama “mesures urgents” a les administracions per “la supervivència cultural i artística de Catalunya”

Barcelona
El Conte
Olga Xirinacs

El bosc invisible

CRISTINA ÀLVAREZ ROIG
POETA I ARQUITECTA

“La poesia és a les arrugues d’un rostre que ha viscut intensament”

barcelona

El coronavirus ja fa estralls en grans noms de la música

BARCELONA

Un repte: dibuixar l’aire

barcelona

Tot el Festival del Circ, a la xarxa

MERCÈ ESPELLETA
Actriu i presidenta de Projecte Vaca

“Esmorzo davant de la porta del jardí: em dona molta pau”

la música

Tres òperes del Festival de Peralada