La història oblidada de la comunitat jueva a Girona
No és un museu dels jueus o del judaisme, és l'intent d'explicar una part de la història de la ciutat de Girona centrada en una comunitat que hi va viure al llarg de més de sis-cents anys, temps en què va assolir una importància científica, cultural i econòmica de primer ordre
-
Fotografia il·luminada d'una pàgina d'un manuscrit mèdic fet a Itàlia al segle XV, que es conserva a la Biblioteca Bodlediana d'Oxford. MANEL LLADÓ. -
Exposició temporal «Els llibres del Llibre», bibliografia antiga sobre temes bíblics. Les exposicions temporals donen dinamisme al museu i complementen el contingut permanent. MANEL LLADÓ. -
Facsímil de la Bíblia de Lisboa, del segle XV, exemplar destacat de les bíblies hebrees realitzades a la península Ibèrica. M. LLADÓ. -
Làpida amb els noms dels personatges més destacats de la cultura hebraica a la Catalunya medieval. MANEL LLADÓ. -
La Torà és la compilació de la llei revelada a Moisès i el punt central al voltant del qual es desenvolupava la vida jueva. M. LLADÓ. -
El museu disposa d'una botiga on es poden adquirir tota mena d'objectes relacionats amb la cultura hebraica. MANEL LLADÓ. -
La sala de les làpides, la primera que es va obrir i una de les més representatives de la comunitat jueva gironina MANEL LLADÓ. -
Espai on s'explica la diàspora de la comunitat jueva l'estiu del 1492, quan centenars de persones van abandonar per sempre la seva ciutat. M. LLADÓ. -
Jardins exteriors de l'edifici del museu, on continuen les excavacions per conèixer detalladament la configuració i evolució del call gironí. MANEL LLADÓ.
Quan l'Isaac el Cec va deixar de ser un local de copes i els propietaris van posar l'edifici en venda, a l'Ajuntament de la ciutat es van disparar totes les alarmes. Tothom tenia clara la importància d'aquell edifici del call, a tocar del carrer de la Força, per al patrimoni arquitectònic i cultural de la ciutat. Hi havia raons de pes per suposar que havia estat una important sinagoga de la comunitat jueva fins a la seva expulsió el 1492.
Es van fer les passes necessàries per evitar que anés a parar a mans privades. Primer es van pagar alguns deutes i els tècnics es van posar a estudiar quina era la situació legal i arquitectònica del conjunt de la finca. Era el 1986 i en els quatre anys següents es van continuar estudiant i remenant tots els papers possibles mentre l'Ajuntament anava adquirint, a poc a poc, el conjunt de la finca. Va comprar-ne el 90% i la resta va passar a mans de la Diputació. A partir d'aquí es va començar a treballar en un projecte executiu, un projecte que havia de donar sentit a l'impressionant edifici situat al cor de l'antic call.
Per aquestes dates, a principi dels noranta, mentre es començava a planejar el que calia fer, es va incorporar a l'equip Sílvia Planas, l'actual directora del Museu d'Història dels Jueus i de l'Institut d'Estudis Nahmànides. «En l'elaboració del projecte –ens comenta– hi van participar tècnics municipals especialistes en documentació, art, història i disseny, i es va tenir l'assessorament d'una museòloga israeliana procedent de l'equip del museu d'història de David, un museu fet amb molt poques peces originals, amb rèpliques i reproduccions, que partia d'unes bases similars a les nostres ja que no disposàvem de col·leccions de peces destacades.»
El 1992 es va crear el Patronat del Call de Girona amb dos patrons inicials, l'Ajuntament com a soci majoritari i la Diputació, als quals més endavant es va afegir la Generalitat, una figura que, entre altres coses, els permetia treballar a l'exterior per a la difusió del projecte i la recerca de recursos. Es va començar a treballar en la biblioteca gràcies a uns fons de La Caixa que van permetre cobrir el 50% de l'obra, mentre que el patronat hi va afegir l'altra meitat. Es va obrir el 1997 i a partir d'aquí es van centrar tots els esforços cap a la creació del museu, un museu que a causa de les limitacions pressupostàries s'ha anat obrint per fases.
«El principal propòsit –assegura Sílvia Planas– era recuperar una història i explicar-la a la gent intentant arribar al segment més ampli de població possible, ja que es pretenia fer un museu per a tothom. Tenim dues branques: d'una banda, el Centre d'Estudis Nahmànides, dedicat a la investigació i a l'estudi de la comunitat jueva a Girona i, per extensió, a tot Catalunya, i, de l'altra, el museu com a aparador de tot el que anava sortint de les investigacions. Es va trobar moltíssima documentació, alguna ja havia sortit a la llum gràcies a estudiosos com Enric Claudi Girbal, Santiago Sobrequés o mossèn Marquès, per esmentar alguns noms, que ens va permetre conèixer força bé la vida quotidiana de la comunitat jueva a la Girona medieval, la seva relació amb la comunitat cristiana i l'evolució del call des d'un punt de vista arqueològic. Tot això ho havíem de posar a l'abast del públic a través del museu. El museu pretén explicar una història i per això s'anomena Museu d'Història dels Jueus.»
un museu de la ciutat
No és un museu dels jueus ni un museu del judaisme centrat en la qüestió religiosa o litúrgica, és una part de la història de la ciutat de Girona i sense aquest context de la ciutat, de la seva gènesi i la seva evolució, no s'entén. La història de la comunitat jueva és un element més de la història de Girona.
L'any 2000 es va obrir la sala de les làpides amb una magnífica col·lecció de làpides hebrees d'entre el 1198 i el 1445, extreta del cementiri de Montjuïc.
El 2003 es va inaugurar la primera planta, on s'expliquen els aspectes més significatius de la cultura jueva des de la perspectiva de la vida quotidiana i familiar, però també des de l'expressió religiosa i litúrgica. Els sis àmbits que la constitueixen fan referència a les celebracions familiars i religioses, el còmput del temps, el cicle vital, l'alimentació i la vida religiosa, amb la sinagoga com a element aglutinador i el cementiri com a indret de la memòria col·lectiva de la comunitat.
La segona planta es va obrir al públic el 2007. Està distribuïda en cinc àmbits que exposen la rellevància que van tenir les comunitats jueves, d'entre les quals sobresurt la de Girona. Hi ha una referència explícita a la gran figura del judaisme català medieval, el mestre gironí Mossé ben Nahman, figura clau en el judaisme medieval i gran rabí de Catalunya.
En l'àmbit dedicat a les activitats professionals i econòmiques, destaquen l'astrònom d'origen gironí Jacob ben David Bonjorn, les dones jueves prestadores de Girona i la seva participació destacada en les pràctiques mèdiques i de cura del cos femení. Igualment s'exposa una gran fotografia il·luminada de l'Atles de Cresques, de 1373, un dels elements més destacats de la cartografia medieval. Els tres àmbits finals relaten els períodes de violència i marginació que van patir les comunitats jueves, el procés de conversió forçada a què van ser sotmeses i, finalment, la seva desaparició formal de la geografia catalana després de l'expulsió del 1492.
un espai d'interpretació
«No és un museu de peces ni de grans tresors medievals», ens recorda la directora, Sílvia Planas. «Hem recorregut a la iconografia, abundant i molt interessant, que s'ha conservat en els manuscrits il·luminats judaics i també als retaules gòtics o als dibuixos dels notaris cristians. Fotografies il·luminades de grans dimensions, audiovisuals i plafons es complementen amb una petita però interessant col·lecció de joies i atuells domèstics originals i amb reproduccions d'objectes, com ara els segells de marcar pans àzims o els llums de la Hanukkà. El visitant hi trobarà també documents significatius com ara un contracte matrimonial hebraic de 1377 o uns fragments de llibres de medicina del segle XIV. Tot plegat dóna forma a un conjunt en el qual els objectes serveixen d'excusa per al discurs. El recorregut es fonamenta en la interpretació i en l'evocació, més que en la col·lecció de peces.» És un esforç evident i reeixit per recuperar una història compartida que forma part de la memòria col·lectiva d'un país i d'una ciutat i que durant segles ha estat amagada en el cofre de l'oblit. És un reflex de la quotidianitat però també de l'esplendor i la tragèdia pròpies d'una història de més de sis-cents anys. S'ha intentat, sempre que ha estat possible, que les persones individuals fossin les autèntiques protagonistes d'aquesta història, homes i dones amb noms propis que els diferencien i els individualitzen. No es parla només d'una comunitat, d'un grup impersonal; al contrari, són Rahel, David Bonet Bonjorn, Ester Caravita, Mayrona, Regina Cresques, Mossé ben Nahman, Astruc Llobell, Bonastruc Demestre i molts altres. Recuperar els noms i donar-los el protagonisme ha estat, des del començament, un dels objectius principals de la institució.
la darrera sinagoga dels jueus a girona
Fins aquí hem parlat del contingut, però ja és hora de remarcar que un dels aspectes que donen originalitat i importància al museu és el continent, un edifici al bell mig del call de Girona, un dels calls més ben conservats i remarcables, que ocupa un espai que va ser part de la darrera sinagoga de Girona, venuda per la comunitat jueva de Girona el juliol del 1492, arran de la seva expulsió del país.
D'aquell complex comunitari que comprenia una sala d'estudi, oració i reunió, un espai destinat a les dones, uns banys rituals, una petita escola talmúdica, un escorxador i un forn, a banda de pous, horts, eixides i carrerons, no en queda pràcticament res. Es fa difícil saber amb exactitud on era cada cosa. Cap dels murs originals queden dempeus, ni cap de les sales actuals corresponen a un espai concret de vida comunitària, però la perfecta delimitació la donen els documents i l'arqueologia i l'esperit d'un espai que evoca una època passada i la fa present. El museu es converteix en la veu del call, en l'alè de vida jueva dels segles passats que tant va impregnar el caràcter d'aquesta ciutat especialment entre els segles XIII i XV. La rehabilitació de l'edifici es va fer a partir d'un projecte arquitectònic modern que, alhora que respecta les característiques arquitectòniques de l'edifici, intenta establir un diàleg amb l'entorn.
A banda de les activitats pròpies del museu i del centre d'investigació, s'organitzen tota mena d'actes relacionats amb la cultura hebrea. Vol ser un museu obert a la ciutat, en el qual s'organitzen habitualment concerts i conferències i els dijous dels mesos d'estiu es fan activitats per a la mainada. D'altra banda, l'espai és obert, pagant prèviament una quota, a les empreses i entitats que ho desitgin.
Hi treballen deu persones, la majoria a mitja jornada. Entre visitants i usuaris de les diferents activitats, el museu rep unes 90.000 visites a l'any.
La promoció del llegat històric i cultural
El de Girona és l'únic museu sobre els jueus que hi ha a Catalunya, tot i que a Barcelona hi ha un centre d'interpretació del barri jueu obert des de fa tres anys. A la resta de l'Estat espanyol tan sols hi ha el museu de Toledo. Girona i Toledo són els dos eixos de recuperació de la història de la comunitat hebraica i de la promoció d'aquest patrimoni, un esforç en què Girona ha estat present des del principi. Assumpció Hosta és actualment la secretària de la xarxa de ciutats jueves d'Espanya (Camins de Sefarad), una xarxa que agrupa 24 municipis, entre els quals hi ha Besalú, Castelló d'Empúries, Barcelona i Tortosa, a més de Girona, i que proposa un viatge a les arrels comunes per pobles i ciutats que en un passat llunyà van acollir comunitats amb costums diferents i variats en un mateix territori. Organitzen tota mena d'actes de les temàtiques més variades. El 2 de setembre passat va tenir lloc la XIII Jornada Europea de la Cultura Jueva a Espanya, dedicada aquesta vegada a l'esperit de l'humor jueu. També editen una memòria anual.
D'altra banda, des del Patronat Call de Girona també porten la secretaria de l'AEPJ (associació europea per a la preservació de la cultura i el patrimoni jueus), des de la qual s'organitzen itineraris pels barris jueus d'Europa en el marc de l'Institut Cultural d'Itineraris Europeus del Consell d'Europa. En aquests moments hi ha a Europa 24 itineraris culturals i el dels barris jueus n'és un. La xarxa Camins de Sefarad és membre fundador de l'Itinerari Europeu del Patrimoni Jueu.
Les tasques de promoció del patrimoni jueu no s'acaben aquí. La xarxa de ciutats jueves d'Espanya ha creat una marca turística, Rasgo, que planteja un ambiciós projecte basat en l'excel·lència dels serveis i productes turístics que ofereixen les ciutats integrades en la xarxa per potenciar un turisme cultural de qualitat basat en el llegat sefardita.
Aquesta oferta abraça els cinc pilars que cobreixen les necessitats bàsiques del viatger: el menjar, l'allotjament, la senyalització, les guies i l'oferta cultural. Els restaurants amb el distintiu Rasgo disposen d'una carta amb una oferta estable de plats basats en les receptes de la cuina sefardita, respectant les lleis bàsiques de la dietètica jueva, tot i que alguns elements d'aquesta, com ara la presència d'un rabí en els sacrificis d'animals, no es poden dur a terme. Els patrocinadors mencionen que es tracta de menjar a l'estil sefardita amb el benentès que alguns elements que exigeixen els més ortodoxos no s'hi poden incorporar ja que els convertiria en inviables econòmicament. Els allotjaments se situen als calls i disposen d'una ambientació netament jueva. També tenen guies especialitzats per acompanyar els viatgers a qualsevol de les ciutats de la xarxa.
Més de sis-cents anys de convivència
El Museu d'Història dels Jueus de Girona intenta explicar la peripècia vital d'una comunitat que es va instal·lar en aquestes terres des de temps molt antics. Hi ha documentació que avala una presència significativa ja en el segle IX (25 famílies de religió mosaica l'any 888), tot i que va ser entre els segles XII i XIV quan la comunitat jueva i la ciutat de Girona van arribar a la màxima esplendor.
El call es va començar a construir en el segle XII, a l'entorn del carrer de la Força, quan s'hi instal·len les famílies que vivien en l'entorn de la catedral.
El segle XIII és l'època de màxima plenitud de la comunitat jueva de Girona. Cal destacar la importància de l'escola cabalística de Girona, destacant-ne el rabí Nahmànides o Bonastruc ça Porta, que va arribar a ser gran rabí de Catalunya. La comunitat jueva va entrar en decadència en el segle XIV, sobretot després del pogrom del 1391, fins que els jueus van ser expulsats d'Espanya pels Reis Catòlics.
La reconstrucció de la història dels hebreus a la ciutat ha estat possible gràcies a la documentació trobada als quatre arxius de Girona (Municipal, Històric, Diocesà i l'arxiu de la catedral), una documentació molt ben conservada i que permet reproduir alguns dels aspectes més significatius de la vida quotidiana. Documents en llatí i català, més de vint mil actes que permeten donar forma a una història de més de sis-cents anys que, per raons diverses, ens ha estat amagada fins fa poc.
