cultura

Crítica

teatre

El més cretí

És l'hora de crear una pla­ta­forma con­tra els ver­sos buits, con­tra la dis­tracció enga­nyosa, con­tra la hipo­cre­sia de lli­bre! Aquest mani­fest el subs­criu­rien tant el dra­ma­turg Elo­mire (ana­grama malin­ten­ci­o­nat de Molière) com el bufó Valère, i el príncep Conti del mun­tatge La Bête. Ben segur que tin­dria la firma de David Hir­son i del direc­tor Sergi Bel­bel. La para­doxa és que els per­so­nat­ges actuen de manera antagònica a escena i l'autor i el direc­tor (i molts altres) es posen en qüestió amb aquest text, que apunta però no dis­para: es queixa del come­di­ant que crea sense intenció i se sub­juga a les inter­pre­ta­ci­ons que vul­gui el públic, amb una peça que es deixa seduir massa pel joc ampul·lós i només extreu un bri d'emoció amb un plany silenciós d'epíleg.

Cal dir que la pri­mera part és diver­ti­da­ment ama­ble, amb un Valère (coratjós Jordi Bosch, que ha assu­mit en pocs dies un per­so­natge d'abast gegantí) que no deixa badar boca a Elo­mire (Jordi Boi­xa­de­ras) ni Bejart (Car­les Martínez). El llarg monòleg del come­di­ant els obliga a roman­dre en un estat con­ge­lat, que pro­du­eix estra­nyesa. Millora quan Valère els asseu a l'escala i els ama­nyaga d'adu­la­ci­ons vàcues. La res­posta d'Elo­mire, incor­rup­ti­ble però més mesu­rada en la sin­taxi i els ges­tos, és res­posta amb un Valère expres­siu que aguanta bé el xàfec. El vers dringa diver­tit amb unes rimes que engan­xen: labor ingent, la de Sellent (perdó per la rima fàcil). El quid de l'obra es pro­du­eix en la segona part, quan el príncep raona per què vol casar el talent inso­lent de Valère amb la intel·lec­tu­a­li­tat de per­ruca d'Elo­mire. Els actors de la com­pa­nyia, als quals la pro­ducció no per­met superar el paper de gerro (ves­tint els mar­ges de l'escena, inter­pre­tant una paròdia beneita o pro­nun­ci­ant unes rèpli­ques pri­mes, de comiat), aban­do­na­ran el seu mes­sies d'escena (no se sap si perquè ja no hi con­fien o per l'escal­for de seguir aco­llits a cal mece­nes).

Els artis­tes blas­men que els gover­nen els cre­tins, però ells matei­xos en són res­pon­sa­bles si no s'atre­vei­xen o no saben treure la bena dels ulls dels seus pro­tec­tors.

Xavier Albertí, direc­tor artístic del TNC a par­tir del curs vinent, va reve­lar a la con­ferència inau­gu­ral del curs l'Ins­ti­tut del Tea­tre fa uns dies la clau de l'engany al tea­tre: els espec­ta­dors, els ciu­ta­dans, hi van deli­be­ra­da­ment a ser enga­nyats. No per a un gaudi lúdic, sinó per poder-se iden­ti­fi­car amb la trama o que­dar ama­rat d'emo­ci­ons. Aquest cor­rectíssim mun­tatge de La Bête queda lluny, però, dels dos objec­tius.

La Bête
De David Hirson (traducció de Joan Sellent)
Director: Sergi Belbel
Intèrprets: Jordi Boixaderas, Pepe Blasco, Jordi Bosch, Carles Martínez, Míriam Alamany, Bel Folk, Gemma Martínez, Manuel Veiga, Queralt Casasayas i Anna Briansó
27 d'octubre (fins al 25 de novembre), Sala Gran, TNC


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.