Mudança d'un conte de nimfes

El noruec Stefan Herheim, considerat un dels grans directors d'escena europeus, juga fortíssim amb la Rusalka, de Dvorak, aportant-ne una lectura que es capbussa en el pou sense fons de les pulsions i dels fantasmes (sobretot masculins) que habiten a l'inconscient i poden emergir de manera sinistra. De fet, no és només una lectura en la mesura que aquest muntatge de Rusalka, estrenat al Liceu després de ser un esdeveniment en diversos escenaris operístics, s'anuncia com una versió de Herheim d'aquesta òpera de Dvorak sobre una nimfa que es fa humana per un amor que serà impossible.

Certament és una versió, de manera que fins i tot el programa de mà no inclou una sinopsi argumental relativa al llibret de Jaroslav Kvapil inspirat en contes de sirenes, sinó una d'escrita pel mateix Herheim. No és només un canvi de localització: d'un bell paisatge natural a un carrer cèntric de qualsevol ciutat contemporània, l'únic escenari, però mudable. Tampoc no és només de registre: de l'atmosfera mítica a un realisme social amb elements expressionistes. Ni de concepte: del romanticisme a una carnalitat brutal en què, transfigurada inicialment Rusalka en una prostituta, un mateix aparador pot exhibir la mercaderia d'un sex-shop i després la d'una carnisseria amb animals escorxats com en una pintura de Bacon. De fet, ho és una mica tot plegat. Però, a més, la dramatúrgia fa que tots els personatges siguin desdoblaments de Vodnik, el geni de les aigües, i de Rusalka. Com si visquessin en mons paral·lels, a la manera d'un film de David Lynch. Això pot provocar una certa confusió, a la vegada que aquest muntatge intens i brillant (amb moments espectaculars, com el d'una mena de carnaval, i altres d'una gran bellesa plàstica amb reflexos aquàtics realitzats amb transparències) pot saturar perquè hi ha moltes idees en joc.

Hi ha una possible lectura: de manera paral·lela a la història de Rusalka hi ha la d'un home que, obsessionat per una imatge femenina, acaba matant una dona. Com si l'imaginari masculí, atret i temorenc de la dona fatal que pot arrossegar a la perdició i la mort, fos replicat amb una violència masculina real. En tot cas, la violència que es fa present en el muntatge escènic, rebut amb una sorollosa divisió d'opinions, s'acobla a la música de Dvorak, intensament interpretada per l'orquestra del Liceu dirigida per Andrew Davis. Tots els intèrprets també són magnífics.