Escambell?

Un escambell és un seient petit sense braços ni respatller. Allò que molta gent coneix com un tamboret. Així com el mot tamboret prové, en darrer terme, del persa tabir (tambor), escambell té un origen llatí que el relaciona amb els escons (bancs) que ara gairebé només associem als Parlaments. L'escambell és més humil que l'escó i també designa altres peces menors de mobiliari. Per exemple, un petit buc penjat a la part baixa de l'interior d'un armari, amb calaixos. O una peça situada a l'extrem inferior de la butaca per reposar-hi els peus. Un reposapeus, vaja. Aquest sobtat interès pels mobles de petit format ve perquè l'altre dia, a Verges, me'n van dir una d'escambells que em va deixar les idees ben escabellades. Es veu que quan en una família vergelitana només hi havia noies i, finalment, naixia un hereu, se solia dir que les germanes “han caigut de l'escambell”. Vaig recórrer als diccionaris i vaig comprovar que, en efecte, recullen la locució “caure de l'escambell”. L'associen a la pèrdua de preeminència o d'avantatges (els de les germanes destronades, en aquest cas) i també inclouen “fer caure de l'escambell” (prendre a algú la situació avantatjosa que tenia) o, al revés, “servir d'escambell a algú” (ajudar a enlairar-lo). Si mai obro un bar de copes li posaré L'Escambell.