Sense cultura

D'ARA. I. D'AQUÍ

maria palau

Visions i altres fanatismes

Julia Montilla escodrinya les estratègies per a la construcció dels mites en una exposició a l'Espai 13

Atenció! De l'exposició de Julia Montilla (Barcelona, 1970) a l'Espai 13 de la Fundació Miró, no se'n surt com s'ha entrat. I això és per als creients i per als no creients, si és que ens hem de restringir al tema religiós, la qual cosa no té gaire sentit. Si ho examinem sense aquesta coartada, ens adonarem que del que ens parla Montilla va més enllà; afecta la religió, però també la política i la nostra societat de l'espectacle en totes les seves variants. El que ens pertorba quan marxem de la sala és una sèrie de preguntes: per què som tan idòlatres?, què ens fa tan vulnerables per haver d'idealitzar algú i anhelar el que és –o representa que és?, com construïm els mites? Montilla ens fa pensar sense adoctrinar-nos, no ens dóna res mastegat i ens situa en un muntatge que és una selva de documentació de tota mena. Una selva que cal explorar sense presses, en actitud d'aventura de coneixement. Les coses de resolució fàcil no pertanyen al terreny de l'art.

18 de juny del 1961. Tot s'hagués pogut quedar en un joc de nenes, com de fet anys després una d'elles va admetre. Però no, els fets van agafar ràpidament una gran repercussió. Quatre menors del poblet càntabre de San Sebastián de Garabandal van dir que havien vist una figura banyada en llum que era, ni més ni menys, que l'arcàngel Miquel. Dies després se'ls va aparèixer la Verge, i ben aviat les multituds d'arreu van començar a peregrinar al recòndit indret per extasiar-se amb les visions d'aquelles nenes. El fenomen va agafar transcendència internacional pel fort ressò mediàtic que va adquirir. Mai abans un succés del tipus miraculós havia estat tan fotografiat i filmat. És a partir d'aquest material que Montilla teixeix l'exposició, sense fer mai escarni de les visions, delatant-ne amb una certa fredor les seves trampes, contradiccions i, simplement, farses, justament amb els mateixos documents que els garabandalistes han fet servir al llarg de mig segle per legitimar i autentificar les aparicions.

Tot s'hagués pogut quedar en una broma estúpida d'unes amiguetes, però els successos de Garabandal es van sobredimensionar. I, quan la flama semblava que s'apagava, els seus artífexs es van ben encarregar de radicalitzar el muntatge: tot es va anar teatralitzant cada vegada més per no perdre el poder de convocatòria. No cal dir que els mitjans de comunicació, seriosos i sensacionalistes, van alimentar l'espectacle en amplis reportatges, en general poc dissidents. I, fins i tot, professionals de la ciència van donar-hi credibilitat. Textos i imatges gens innocents, no tant marcats per l'època –que també: va ser una reacció als nous aires renovadors del Concili Vaticà II i, de fet, al règim franquista ja li anava bé–, sinó per un signe ideològic pervers que avui continua ensinistrant i fanatitzant els gustos i els criteris de la societat.

De la Tàpies
Julia Montilla era una de les artistes emblemàtiques de la galeria Toni Tàpies, un dels millors planters. La galeria s'ha reconvertit en despatx i ha deixat de representar alguns dels talents més brillants de l'escena de Barcelona.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.