Retenir o captar l'instant decisiu

L'atzar em provoca la qüestió de l'instant decisiu a la plàstica i la fotografia. La fotografia el reivindica com una conquesta pròpia, segons les prescripcions de Cartier-Bresson. Els artistes plàstics han considerat aquell instant sempre seu, sobretot des del gòtic. Tanmateix una primera reflexió immediata ens l'atribuiria a l'art de la lent i la càmera fosca; però, observant amb atenció les obres dels plàstics, no hi ha dubte que és vers ells que ens hem de decantar, atès que només podem adonar-nos quan es manifesta l'instant decisiu just en el moment en què es produeix. Aquest és el punt difícil de retenir atès que es tracta de la mutació d'una situació o circumstància en una altra; el canvi quantitatiu, del suport que sigui en una successió acumulativa o minvant, en un de qualitatiu, creador d'una nova situació de fet. La imatge d'això els plàstics diuen que respon a una elaboració òptica i matèrica ensems a què s'arriba; que es tracta d'una construcció i/o creació. Els fotògrafs afirmen que només és l'objectiu que pot retenir aquell moment que es produeix en un indret i temps indeterminat, i en una circumstància imprecisa, que només l'instrumental tècnic és capaç de retenir, si hi ha la voluntat. Plantejades així les coses: que és una elaboració emocional o que es tracta d'adonar-se d'una circumstància fa difícil atribuir-la als uns o els altres, si bé reeixir en la realitat operativa és l'objectiu de la imatge final. El Cardenal de Retz (1614-1679), en cridar l'atenció sobre el fet de l'instant decisiu segurament al·ludia a un joc coincident de voluntats i objectius.