Literatura
“He plantat un home sol al Priorat a veure què passa”
L'escriptor Roger Vilà debuta amb ‘Marges', una novel·la de pèrdua i retrobament a través del paisatge
Fill de Sentmenat, amb arrels paternes a Margalef, fa vint anys que viu a Santa Coloma
Roger Vilà (Sentmenat, 1968) fa anys que recopila anotacions sobre els marges, aquests murs de pedra que estratifiquen la terra àrida en forma de feixes o bancals per obligar-la a donar, encara que sigui molt treballosament, algun fruit: una mica de vi, fruits secs, olives mortes. Tot i que va néixer al Vallès, és una arquitectura que coneix bé dels estiuejos a Margalef, el poble del pare, on retorna encara cada hivern a buscar-hi les garrafes d'oli per tot l'any, en una tradició que cada cop més té el sentit d'una resistència contra l'oblit. Per això escrivia sobre els marges quan vivia a Sabadell, i continua fent-ho des de 1994, l'any que es va establir a Santa Coloma de Farners. Però no va ser fins força més tard, fa sis o set anys, que va pensar que tots aquells fragments mereixien una forma, sense presses, sense patir-hi, com les pedres encavallades amb paciència per aixecar murs humans en el paisatge.
Així ha nascut Marges, la seva primera novel·la, publicada per l'editorial Barcino dins la col·lecció Museu Vida Rural que dirigeix l'escriptor Jordi Llavina i que dóna al text l'ambigüitat d'un document etnològic. Hi ha molt de Priorat, en efecte, en aquestes pàgines, i una certa reivindicació d'una vida ancestral, agresta, tenaç i solitària, fins i tot un treball arqueològic amb el llenguatge per fer-lo tornar a les fonts del dir dialectal. Però els tractes amb la ficció hi són evidents des del començament, a pesar de l'ús de la primera persona, de la descripció fidel dels llocs, de l'apropiació d'alguns trets biogràfics del mateix Vilà, de la proximitat quasi exasperant d'un present d'indicatiu en què tot sembla transcórrer al moment davant els ulls del lector. “El ritme de la novel·la és lent perquè les coses van passant, els has de donar temps perquè passin”, diu l'escriptor, que treballa al Consorci de Normalització i ha dedicat moltes hores a revisar el text, fins i tot a “embrutir-lo”, perquè no pequés d'un excés de puresa lingüística. “A mi no se m'ha mort la parella, ni m'he retirat mai durant un mes sencer en cap mas del Montsant”, diu disculpant-se amb els amics que s'han interessat pel seu equilibri emocional arran de la lectura del llibre. Senzillament necessitava una trama, encara que fos molt fina, per obrir un camí transitable en la sequedat d'aquests marges que estan enlluernant i sorprenent la crítica.
El consol del paisatge
L'argument és simple; el que en resulta, ja no tant. En Menna, un nom que pot semblar estrany fora de Sentmenat, on se'n diu fins i tot el sant patró, decideix aprofitar les vacances per aïllar-se tot el juliol i part de l'agost en una masia a tocar del Montsant amb la idea una mica peregrina d'escriure alguna cosa sobre els marges que el tenen enderiat. Ja no és jove, no té fills, fa tres anys se li va morir la parella i es troba en una mena de llimbs, un purgatori sense dolor, més aviat apàtic. “Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura”, diu Dant en uns versos que travessen tot el llibre com la calor, la lentitud, l'olor de terra i de fonoll, l'ombra dels ametllers i dels tormos, el vertigen dels barrancs. Com que el món que l'envolta és eixut i pedregós, ell es torna transparent: llegeix (Pavese, Foix, Joyce, Vinyoli, Nabokov), escriu, passeja, s'endormisca, beu vi, llesca pa, menja ensaginades, rosega ametlles. Hi ha alguna cosa d'ecumènica en el seu ritual de solitud, i ell mateix se'n sorprèn quan, enmig d'un camp d'oliveres, tingui la impressió de ser a Getsemaní. “Volia agafar un personatge i deixar-lo sol al mig del Montsant, a veure què passava”, però ni tan sols dins els marges de protecció no pots eludir la gent, concedeix Vilà, que regala al seu Menna, junt amb la por de caure a l'avenc o al fons d'un pou, l'amistat i també l'amor.
Hi ha la voluntat d'honorar un paisatge que coneix bé i amb noms tan pertinents per a la novel·la com la vall del Silenci o el barranc del Purgatori, “espais de la infància mitificada en una de les poques comarques del país on encara pots estar sol i al mateix temps integrat com a cap altre lloc”, on pots arribar a tenir la sensació que és el paisatge que et mira a tu, i no a l'inrevés, com li passa a Menna. Però també s'hi parla del procés mateix d'escriptura, que acaba encomanant-se, com dirà el narrador, d'una manualitat primitiva, senzilla i alhora greu com el pa i el vi, com els “costers cal·ligràfics” del Priorat, escrits amb murs de pedra. “Com que no he publicat el meu primer llibre als 25 anys, sinó als 45, no es podrà pas dir que Marges sigui un pecat de joventut”, confia sense cap punta de pedanteria Vilà.
