Turistes de l'escriptura

No sempre passa que, estant prou advertits del to i el tema, una pel·lícula ens sacsegi a còpia de petits tombs sorprenents, mentre la història ens va minant per vies soterrades i sortim de la sala amb un trasbals que ni l'endemà no s'ha evaporat. És una manera d'aproximar-me als efectes que m'ha deixat Turistes, del director britànic Ben Wheatley, avalada pels premis al millor guió i a la millor actriu del Festival de Sitges 2012.

El joc de partida sembla tan innocent com caricaturesc. Chris i Tina són uns friquis que s'estrenen com a parella i s'agafen un mes de vacances en autocaravana pels bucòlics paisatges britànics nord enllà. Ell és l'instigador del viatge i té intenció d'escriure un llibre amb les seves impressions, fet que la noia considera la mar d'excitant, ja que així ella es convertirà en musa d'un escriptor. Que no tot siguin flors i violes es deu a la calenta imaginació dels guionistes –l'actor i l'actriu principals–, que converteixen l'hora i mitja de projecció en un deliri que va de l'humor hipermacabre al retrat social més demolidor.

Se l'ha volgut relacionar amb la tradició de l'humor negre anglès, amb El quintet de la mort com a referent, però la comparació no fa sinó agreujar el diagnòstic de la societat actual. El que més importa no és l'estela d'assassinats que va deixant enrere la parella, sinó les seves subtils mutacions íntimes, amb canvis de mirada sobre la realitat, especialment per part de Tina (esplèndida Alice Lowe), que és qui més evoluciona des de la pretesa candidesa de noia amb poca gràcia fins a prendre posicions pròpies, i ben pròpies.

Sí, una producció de pressupost modest, però amb una refrescant audàcia i una tremenda llibertat creativa, quan cada gest facial ens alerta de la metamorfosi en curs, amb uns replecs perversos que esborronen malgrat les rialles espontànies que provoca el que veiem a la pantalla. En definitiva, una proposta que val la pena, amb el risc de complaure o irritar.

Ara només voldria remarcar un aspecte tan aparentment secundari com és la sàtira de la fal·lera d'escriure, expressió de la tendència cada cop més estesa de voler-ho plasmar i fotografiar tot amb ganes d'immortalitzar tota experiència viscuda. Chris no anirà gaire més enllà de quatre notes en un quadern, mentre sí que retrata tot el que viu en directe, fins a uns extrems que li portaran problemes. Alhora, Tina tastarà els perills de fer de musa d'un rebuscat neuròtic i les vivències palpables superaran qualsevol intent de mitificació. Ja va bé que tot quedi com una paròdia de tanta escriptura terapèutica. La literatura va per altres camins, mentre que aquesta pel·lícula sí que compleix amb els principis del cinema d'aire fresc, aquell que sap conjugar l'enginy amb la visió més càustica de la societat i ens avisa que els neuròtics criminals no paren tan lluny del que ens agrada pensar. Sovint ens passen pel costat, la nostra sort només depèn de si els trepitgem o no l'ull de poll, l'espoleta.