Crítica
peralada
La mort més bella
Es va percebre la concentració que exigeix una música tan immensa
La bona idea de festejar el bicentenari del naixement de Richard Wagner amb l'orquestra simfònica del teatre Mariinski de Sant Petersburg, dirigida per Valery Gergiev amb passió i coneixement wagnerians, va tenir una excel·lent resposta de públic, que va omplir dissabte l'auditori del parc del castell del Festival de Peralada. A banda del fet que hi va haver un desmai que va inquietar la platea, alguns espectadors, però, van demostrar una certa desconcentració, sobretot a la primera part del concert, en què va interpretar-se el I acte de La Valquíria, protagonitzada pels dissortats Sigmund (el contundent tenor rus August Amonov) i Sieglinde (Mlada Judolei, una veu en procés de fer-se) que, en la presència irada del gerrer Hunding interpretat pel baix Mijail Petrenko, van reconeixent-se com si fossin el mirall un de l'altre: trobant-se com uns desconeguts, descobreixen que són germans bessons destinats a una passió amorosa que els aboca definitivament a la fatalitat. L'Amor lligat a la Mort té una llarga tradició literària que en la dramatúrgia musical wagneriana rep una de les seves expressions culminants, d'una manera particularment intensa al Tristany i Isolda, però plenament suggerida al I Acte de La valquíria.
El cas és que d'acord amb l'esperit exigent de l'estètica wagneriana, assedegada d'absolut en la seva complexitat fascinant, la proposta de Gergiev, al capdavant de l'orquestra que dirigeix des de fa 25 anys, era seriosa, sense concessions o frivolitats estiuenques. Primer tot un acte operístic. I, mantenint la coherència, a la segona part dos preludis justament cèlebres (el del Lohengrin i el dels Mestres cantors) intercalant-se amb fragments de Tristany i Isolda. La qüestió és que, després de la primera part, hi va haver bastants desercions que van poder desconcertar perquè pressuposaven la ignorància que, com a cloenda del concert, s'interpretaria una de les més belles pàgines musicals: el Preludi i Liebestod del Tristany i Isolda, que, durant els anys en què no va poder estrenar l'òpera, Wagner va unir en una peça que concentrava i alhora presentava l'obra. Precedida de la imprecació amb la qual Isolda es lliura al seu destí d'amor i de mort, el preludi i el Liebestod van fer-se intensament presents a Peralada amb la saviesa de Gergiev, que feia emergir de l'orquestra del Mariinski aquella harmonia inestable que tensa la música de tota l'òpera, i la força interpretativa de la soprano holandesa Eva-Maria Westbroek. Aleshores sí que es va percebre la concentració que exigeix i mereix una música tan immensa i emocionalment devastadora. Westbroek és una soprano poderosa que, si bé potser tendeix a uns aguts una mica estridents, va fer sentir que la d'Isolda és la mort més bella.
