Un quadre cubista íntim

Amb l'aureola d'estrella històrica i com un dels caps de cartell del Festival de Jazz d'enguany, Jack DeJohnette va tocar divendres a Barcelona acompanyat del clarinetista i saxofonista Don Byron, amb George Colligan al piano i als teclats i Jerome Harris al baix elèctric. La vetllada va travessar estils i cadències, inspiracions i records: jazz de primera categoria per degustar. Esmento records perquè DeJohnette es va situar en l'atmosfera Miles Davis. No hem d'oblidar que el bateria va ser un músic de confiança del mestre i el va evocar al llarg dels gairebé noranta minuts del concert. Amb un so contingut i alhora explosiu, en alguns moments irradiant improvisacions i, en altres, suggerint, el concert va passar del jazz clàssic ple de swing a d'altres més cool per saltar a melodies recurrents que s'alternaven amb el funk. De la tradició a l'avantguarda, el quartet va fer un repàs de la llarga trajectòria de DeJohnette, amb un entremaliat Don Byron ben motivat, la subtilesa de Colligan i el mestre Harris, que va donar suport al bateria en la contenció a través de la secció rítmica. El contrast podia oscil·lar del minimalisme a la nerviosa intranquil·litat del bop, sempre frescos, radiants i equànimes en la combinació instrumental.

Precís i esmolat, Jack DeJohnette acaba de fer els setanta anys, però està en forma com un esportista. El clarinet de Byron va donar ales a un grup de solistes en la plenitud d'una banda sota els auspicis d'un geni de la composició i de la bateria, entre el vitalisme i la definició de les baquetes. Fa més de trenta anys que DeJohnette ens visita en diferents formacions, amb el trio amb Jarrett i Peacock i amb altres estrelles com ara Chick Corea, Herbie Hancock, Dave Holland i Pat Methenty. Es va tornar a lluir en un quadre cubista i deliciosament íntim.