CANçÓ
GUILLEM VIDAL
Joan Colomo: melodies a cabassos
A la vegada que ‘Màgic' és, ja, carn d'espot televisiu, Joan Colomo continua a la recerca de la cançó perfecta. Avui estrena ‘La fília i la fòbia' a Mataró
“Sóc conscient que part de la meva feina és fer de bufó”
Quedem amb Joan Colomo al celler de Gràcia on solen fer-se la majoria d'entrevistes instigades pel segell BCore. Ens anuncia que, un cop acabem, se n'anirà amb un amic a jugar a pàdel. Colomo i pàdel no són dues paraules que un s'hagués imaginat que escriuria mai en un mateix article, però no ens hi entretenim i comencem a parlar del seu passat, present i futur musical. Va néixer l'any 1981 a Sant Celoni i, com ens feia saber el seu aleshores company d'escola Mau Boada (Esperit!) fa cinc setmanes en aquestes mateixes pàgines, la seva primera influència, insospitada, va ser Sangtraït. “Em va passar un casset d'El senyor de les pedres a l'hora del menjador. Jo era un nano normal vestit per la seva mare i en Mau, aleshores, ja anava amb uns pantalons amples súper xulos i una samarreta de Sepultura. Després d'aquest casset ja em va començar a passar coses de Sex Pistols i Bad Religion, descobrint-me tot un món.”
Els grups que van formar a partir d'aleshores uns encara mocosos Boada i Colomo formen part, ja, de la mitologia rock del Montseny. “Érem molt petits i estàvem en un mundillo en el qual, en principi, no hi hauríem d'haver estat”, recorda Colomo. “En Mau, però, tenia mil contactes i era un paio molt echao p'alante. Vam gravar un casset i el vam enviar a una penya que ens el va editar. Quan tocàvem en cases okupes ens hi duien els pares, ja que amb prou feines teníem 12 anys. No teníem altra manera d'anar-hi, i si l'haguéssim tingut, tampoc ens haurien deixat.”
Aquesta precocitat permet que Joan Colomo acumuli un bagatge de vint anys insòlit en algú de la seva edat i que, després d'un bon munt de trifulgues amb bandes com Zeidún, La Célula Durmiente i Unfinished Sympathy, els seus quatre discos com a Joan Colomo (Contra todo pronóstico, les dues entregues de Producto Interior Bruto i, tot just sortit del forn, La fília i la fòbia) siguin, fins a cert punt, treballs de maduresa.
Ens mostren, aquests quatre discos amb pell de cantautor, cantats en català i en castellà, un músic tendre, empàtic i amb un instint natural per trobar melodies. L'exemple més rodó: Màgic (publicada originalment al primer volum de Producto Interior Bruto), sobre la qual s'acaba de fer un anunci d'Estrella Damm amb participació inclosa de Colomo i que podria ser considerada, ras i curt, com la millor cançó de pop escrita durant l'últim lustre en aquest país. “Faig pena, i en sóc conscient”, ens desconcerta, amb sinceritat real, el de Sant Celoni. “Sé que en espots com aquest, o en vídeos, faig el ridícul, però si m'hi capfiqués no aniria enlloc ni faria res. Si busques fotos de concerts meus quan tenia vint anys em veuràs sempre d'esquena i mig amagat. Perdre la vergonya em va costar deu anys, però ara sé que fer de bufó forma part de la meva feina.”
Sense barba i quedant-se calb
A Colomo li sol passar el mateix que a Pi de la Serra fa unes quantes dècades: surt a l'escenari, no fa res, diu fins i tot alguna cosa en to seriós... i la gent es descollona. “Prefereixo fer riure la gent més que fer-la, per exemple, reflexionar”, afirma. “No considero que faci res especialment interessant, així que fer riure la gent als concerts ja em sembla positiu i em fa sentir content.” Versos com el de Tus pies (“Todavía no me sale barba / pero ya me estoy quedando calvo / no hay sombrero que valga / cuando uno no está a salvo”), una de les dotze cançons de La fília i la fòbia, tanmateix, no ajuden a alleugerir el fort element humorístic en el cançoner de Colomo, que en aquest últim episodi, però, inclou temes com l'amistat, el pas del temps i el caràcter hipocondríac, entre altres reflexions que ens mostren un músic fent art dels seus debats interns. Alinear-se en la fília o en la fòbia n'és un dels més encesos. “Em barallo amb mi mateix per no veure-ho tot negre, ja que la negativitat, si et despistes, aflora. M'esforço, però, per trobar llum, optimisme i coses que em permetin viure en aquest món amb una mica de felicitat”, esgrimeix Colomo. “Si ens agaféssim a la negativitat, i creu-me que tenim raons de sobres per fer-ho, tot plegat seria un drama.” “La fília sempre guanya...”, conclou Colomo en les notes interiors del disc.
Un ‘puto' desastre
Tot i la seva habilitat per construir cançons impecables des d'un punt de vista formal, Colomo no treballa la matèria primera de forma meticulosa. “Fent cançons sóc com en la vida: un puto desastre. Sóc el típic que, quan feia dibuix, el tacava d'oli o cafè i el donava al mestre”, confessa. “I amb els discos em passa més o menys el mateix. Treballo fent demos a casa, sense donar gaires voltes a l'estructura o els arranjaments. A vegades no quedo content, però tampoc canvio res. Les cançons surten com surten.” Entre les que li han sortit per a La fília i la fòbia n'hi ha dues d'especialment potents: Els amigos i Els problemes creixen. “Hi ha gent amb la que connectes molt / hi ha gent que sempre t'ajuda a no estar sol / hi ha persones que et fan tirar endavant / hi ha amics que sempre t'acompanyaran”, canta en la primera. “Des de petit el món de la música em té absorbit. Amb quinze anys tocava en tres grups i anava a assajar cada tarda. I m'adono que, de tot aquest món, amb el que més em quedo és amb les amistats que he anat fent.” “Cada dia sento més / com m'esclafa tot el pes / de la vida que he viscut / és un càstig més que merescut / he passat molts bons moments / i ara em cauen les dents / 30 anys passen volant / perquè aquestes són les coses de fer-se gran”, canta en la segona. “La por de la mort és una cosa que he tingut durant uns quants anys i que he hagut d'aprendre a superar”, confessa el músic. “He tingut durant anys la sensació d'haver-me de morir imminentment i això m'ha obligat a crear un escut per no patir. I després hi ha una altra cosa: t'adones que el cos es va degradant i que això hi ha un dia que s'acaba. És per això, doncs, que ara quan acabem me n'aniré a jugar a pàdel; per guanyar una mica de qualitat de vida. A dins hi porto un esportista. Amb quinze anys el vaig enterrar i, ara, estic fent esforços per desenterrar-lo.”
