Amanida Waldorf a l'estil Rodoreda

Les meves amigues s'estranyen que canti sempre que tusso com un gos. Que es facin moldre. Sempre que tusso m'entra aquella cosa. Tot va començar quan la senyoreta Eulàlia es posava de llarg i a la casa tenien tot de convidats a fer el ressopó. La senyora Gertrudis va voler de totes totes que jo fes una amanida que no havia sentit mai a la vida, i això que ja eren anys fent de cuinera. En deia ensalada uàldor i vaig haver de dir-li que no sabia què era. Aleshores ella em va donar un llibre obert a la pàgina que explicava com fer la uàldor fil per randa. No vaig gosar dir-li que no sabia llegir i em vaig asseure en un tamboret amb el llibre a la falda i amb més ganes de plorar que de riure. Però aviat em vaig refer i vaig preguntar a les altres minyones si sabien de lletra. Elles no, però l'Armanda em va dir que el Miquel, el xofer, en sabia perquè s'havia hagut de treure el permís. El vaig cridar perquè m'ajudés i vaig tenir la sort que no havia de sortir amb l'auto. El Miquel tenia una pigueta al capdamunt de la galta i una altra al coll. I vam començar a llegir, ell parlant i jo escoltant i fent esforços per no distreure'm mirant-li els ulls de color de mel. Ell volia ja començar amb l'enciam, però jo li vaig dir que primer llegíssim tota la plana abans de fer res. I vam anar llegint. Ell sabia de lletra, però ni un borrall de cuina, i vaig haver de dir-li que era una amanida d'enciam i sobre l'enciam s'hi posa el confegit que deia el llibre. Mentre ell aguantava el llibre obert jo li explicava que calia posar en un bol unes llesques ben primes d'api, bocinets de poma verda i nous passades pel foc amb una mica de sucre de manera que quedin cruixents i dolces. Després calia amanir-ho amb maionesa i pell de llimona trinxada fina fina. El Miquel em va dir que li agradaria veure com quedaven les nous fregides i mentre les torrava al foc se'm va acostar i em va dir que jo li agradava i que si sortiria amb ell. Jo volia dir-li que es deixés d'històries que prou feina teníem, però ell va posar la mà sobre la meva quan jo la tenia al mànec de la paella. No em facis cremar les nous, vaig dir-li, que ja no n'hi ha més. Mira, mira quin color van agafant, va dir-me, sembla el color dels teus cabells, i va posar-se a a acariciar-me primer els cabells i després la galta. I jo com una bleda el deixava fer, i és que hi havia alguna cosa en aquells ulls de color de mel que no em deixava fugir. No puc explicar la cosa estranya que em corria per no sé on, potser per les venes potser per la pell, no ho sé. Apa, Jacinta, em va dir, tastem una nou. I jo, no, que me'n faltaran. Va, dona, una i prou. I va agafar un bocí de nou i va dir partim-la, i se la va posar a la boca entre llavi i llavi i amb les mans en va fer acostar el cap perquè amb els meus llavis l'hi prengués. Del petó que ens vam fer vaig estar a punt de cremar les nous i potser hauria valgut la pena perquè va ser un petó que em va fer sentir al cel i vaig acabar menjant-me la nou mig mastegada. I es veu que a mi les nous se'm posen malament perquè abans que separéssim els llavis em van agafar pessigolles al nas i una tos forta. I jo contenta. Encara que al cap d'uns dies el Miquel va deixar el servei i no l'he vist mai més. Però sempre que tusso em ve al cap aquell petó, que jo en dic el petó uàldor, i per això sempre que tusso és com si m'envoltés una dolçor i després se m'anés ficant boca endins, ben endins.