Material senzill presentat amb gust

Des de fa una dècada, Divi­nas tre­ba­lla per casar la seva capa­ci­tat sublim de can­tar i ballar amb expli­car històries. A Paradís, han reei­xit sense cap mena de dubte. Perquè la trama és molt sen­zi­lla, sal­pe­brada de punts de comèdia i de tragèdia injusta, amb uns per­so­nat­ges molt ben pau­tats: la som­ni­a­dora i pal de paller de la troupe; l'enfant ter­ri­ble, cap de car­tell amb un secret que li impe­deix ser lliure; i la que tot just debuta i tot ho sent com a nou i com a verge. La seva diver­tida ingenuïtat per­met allar­gar la con­vivència de les altres dues artis­tes. Tot és molt sen­zill però manté l'interès gràcies a la incògnita del futur d'aques­tes tres ànimes blan­ques mal­trac­ta­des per la vida. Les dues adul­tes bus­quen refu­giar-se en el seu secret, en el seu engany. La ter­cera, fins ara, sem­pre li havia fun­ci­o­nat can­tar La tarara.

Tot i la fra­gi­li­tat d'una com­pa­nyia que con­ti­nua girant arreu, Divi­nas és exi­gent i s'autoim­posa la inter­pre­tació de la música en directe, que dóna un aire d'auten­ti­ci­tat en les esce­nes de revista. També està molt ben tro­bat aquest joc del davant i del dar­rere de l'esce­nari jugant, sim­ple­ment amb la il·lumi­nació i una lona, que ara és teló, ara vela, ara cam­bra negra. D'una eficàcia ten­dra com és la pro­posta que es mereix molta més atenció perquè home­natja i és ele­ment de nostàlgia per a avis i perquè sap tei­xir nous ponts amb les gene­ra­ci­ons més joves, per la peripècia de les noies. Anar-hi és fer-se un favor a la ten­dresa, sense dei­xar de diver­tir ni de sor­pren­dre's per unes veus, tot emoció i intenció.