Llorenç Capellà,. ENTREVISTA
novel·lista. lluís llort
“Desig vol dir vida”
Llorenç Capellà conrea diferents gèneres: poesia, narrativa, novel·la, teatre, assaig, periodisme... Amb un punt en comú: la cura per allò que escriu, el respecte pel que narra i, especialment, per la manera neta de fer-ho. És com si escrivís amb una pastilla de sabó a la mà... A El carro de Selene, la novel·la que acaba d'editar-li Meteora, ens explica el deambular (tot viatge és experiència i reflexió) del Joan, un republicà català exiliat, fervent comunista i exbrigadista internacional, que recorda un afer que va viure a Barcelona el 1938. Seguint el rastre de la seva germana Selene, l'acompanyarem de París a Tolosa, d'Indoxina a Catalunya. Un recorregut personal que ens mostra una visió lúcida dels conflictes bèl·lics del segle XX.
“Som memòria, nosaltres”. I res més?
I molt més. Misteri, sobretot. La memòria és experiència, coneixement. Aprenem des de la memòria, de la mateixa manera que una casa es basteix des dels fonaments. Però també ens possibilita, la memòria, una multiplicitat infinita d'interpretacions del passat. Les coses són com són o com les percebem?
El personatge de Selene (deessa grega de la Lluna) representa la llum blanca que guia totes les passions?
Sí. Selene és desig. I desig vol dir vida. La Selene real, la que viu a la taverna del Puigboscà, té una relació directa amb la natura com a representació de l'espontaneïtat, del vitalisme, d'allò que neix i perdura. La Selene del Puigboscà es relaciona amb l'aigua, amb el vent, amb el camp obert. Joan, el seu germà, la converteix en el referent de la seva vida. I l'obstinació de retrobar-la relativitza o deixa en segon terme els episodis de la pròpia biografia. Una excusa per a no enfrontar-se al jo. Per a Joan, Selene esdevé el paradís perdut. Un anhel inassolible.
I el Joan, el protagonista, on ens porta? Quina o quines lliçons ens ofereix el seu llarg camí?
Des que abandona el Puigboscà, Joan Castro aprèn a sobreviure. S'implica o es deixa arrossegar pels terratrèmols bèl·lics que sacsegen Catalunya, Espanya i Europa? Una mica de tot. No és un heroi. Tampoc un pusil·lànime. Fa part d'una generació que a causa de les guerres va perdre el futur. Madame Claude, la seva amant francesa, ha col·laborat des de la resistència en la derrota del nazisme i ha assistit a l'alliberament de París. És una dona madura, encara jove. En canvi, quan s'apaguen les veus que canten himnes, sap que és passat. La mateixa percepció té Joan Castro. Viu la guerra espanyola a Catalunya, participa com a voluntari en l'alliberament de França i acaba a la legió estrangera defensant a sou els interessos colonials del govern francès a Vietnam. Amb el pas del temps hi ha una degradació del seu univers moral. Quina lliçó ens dóna? Que la moneda de canvi de les grans sacsejades socials sempre és la persona.
Guerra Civil espanyola, Segona Guerra Mundial, guerra d'Indoxina... Havien d'ésser aquests conflictes bèl·lics per algun motiu?
Sí, perquè varen ésser determinants a l'hora de configurar el perfil de l'Europa del segle XX. A la Guerra Civil moriren els idealismes, Europa va derrotar el feixisme, Indoxina va suposar la darrera gran guerra colonialista... I Europa se'n va sortir amb un creixement econòmic agressiu, sense renunciar al seu lideratge espiritual i cultural. Tanmateix, havien mort milions de persones que, vulgues no vulgues, havien de deixar un pòsit d'amargura en la consciència col·lectiva. Vaig tenir-ho ben present quan m'aproximava al paisatge desert del Puigboscà que evocava, indefectiblement, la pèrdua d'un món ple de vida.
Busca l'excel·lència en el que escriu, sigui el gènere que sigui. Si es pot mesurar, quin percentatge hi ha a ‘El carro de Selene' de documentació, de memòria col·lectiva, de saviesa de l'experiència personal, de capacitat narradora...
No puc mesurar-lo amb exactitud, perquè una novel·la sol ésser el resultat d'una combinació tan inexacta com imprevisible. Suposo que tots aquests ingredients, en major o menor mesura, fan part d'El carro de Selene. Tanmateix, una història no aconsegueix reeixir si l'escriptor no se'n sent part. Vull dir que ha de saber traspassar la boirina que separa la realitat viscuda i la imaginada. Ha de poder dir que hi ha estat.
Tot i que potser cada història, cada veu, coincideix amb un gènere literari concret, a ‘El carro de Selene' hi ha contingut polític com als assajos que ha escrit, tocs poètics, diàlegs una mica teatrals... La novel·la permet incorporar més ingredients per a una recepta més àmplia?
És cert que la novel·la és un camp sense tanques. En el meu cas no puc dir que em sento més lliure, des de l'òptica creativa quan escric novel·la que teatre. Aleshores per què m'expresso en gèneres diferents? Sols em puc respondre que per la mateixa raó que no paro de respirar. No ho sé.
És una pregunta tradicional, però en un autor del seu bagatge guanya sentit: quines són les seves fonts creatives? Quines obres, quins autors, quins estímuls el posen en marxa?
Les fonts creatives...? Allò que descobreixo rere les paraules, les mirades, els fets. Aquestes són les meves fonts creatives. El silenci també ho és, creatiu. Perquè qui sap escoltar-lo atentament aprèn allò que no diuen els llibres. Tocant a les influències literàries, els anys de vida i de lectura donen per molt. Tanmateix, n'he de reconèixer algunes de determinants. Els contes de Borges, tot i que no sóc un lector exhaustiu de la seva obra. El Pedro Páramo, de Juan Rulfo, també. I en teatre, Tadeusz Kantor. Sense veure Kantor potser mai no hauria escrit teatre.
Quin és el seu procés creatiu? Tenint en compte que té una obra sòlida però no gaire extensa.
Treballo força. Així i tot no tinc una obra gaire extensa, és cert. Potser perquè m'agrada introduir-me a l'univers que acabo de descobrir i respirar-ne l'atmosfera, sentir-me'n part. I això exigeix temps. Tant en novel·la com en teatre, el meu procés creatiu és lent. I, encara més lenta, és l'escriptura. Les paraules escrites, les lletres, tenen serrells i procuro seguir-los perquè em porten a altres frases que il·luminen situacions que no havia previst. El novel·lista s'ha de sorprendre a ell mateix.
