actualitat
david caño
Un dia més en aquesta Ciutat morta
Seguint la polèmica al voltant del documental ‘Ciutat morta', el poeta David Caño, que col·labora a publicacions com ‘La Directa', ‘L'Accent' i ‘Illacrua', ens ofereix la seva visió del cas
Barcelona només podrà renéixer sobre les cendres dels seus morts
Dissabte, 22:25 h, Sala 33, Ciutat morta. 569.000 persones amb els ulls clavats a la televisió, 20% de share, màxim d'audiència d'un programa mai exhibit al Canal 33. Molta gent ignora la gravetat del que veurà, poca gent coneix les dificultats i censures que han trobat la productora Metromuster i els directors Xavi Artigas i Xapo Ortega per arribar fins aquí, per seure amb Àlex Gorina i començar a conversar.
Sacsejada creativa. Una de les múltiples raons per les quals no s'ha pogut silenciar Ciutat morta ha estat, sens dubte, la seva vàlua artística. Podríem dir que s'emmarca, voluntària o involuntàriament, amb el que alguns han anomenat documental creatiu i que fa de l'enyorat Joaquim Jordà un dels seus màxims referents. Ciutat morta ens recorda la llunyana De nens, totes dues mesclen testimonis reals amb intervencions artístiques, informacions policials i judicials amb una narrativitat impecable on a mesura que avança el documental van apareixent més clarobscurs, més matisos, i l'espectador no pot evitar posicionar-se, mentre es desemmascara el paper d'una classe política immune al dolor dels acusats, la majoria de mitjans d'informació reprodueixen les versions policials i els tertulians s'encarreguen de generar un estat d'opinió favorable a la versió policial i a la resolució definitiva del cas que acaba en condemna. És cert que no hi ha una falsa distància ni objectivitat, que els directors prenen postura, conflictivitzen com sempre ho hauria de fer l'art, però això no vol dir que les informacions aparegudes no siguin enormement rigoroses, ans al contrari, són tan veraces en la veritat que ens mostren que aquest és, precisament, el factor que causa més impacte i sorpresa en l'espectador. “Com s'ha pogut no (voler) veure o amagar tot això?” És aquest el llegat d'en Joaquim Jordà que assumeixen Xavi Artigas i Xapo Ortega, un cinema valent, que no subestima l'espectador sinó que hi estableix un diàleg sincer, que lluny de moralines baixa fins a les clavegueres i s'embruta, sense por, per encendre un bri de llum esperant que la visió s'expandeixi i forci conseqüències, tot des d'una estètica impecable. Recordo que en Joaquim es queixava que amb De nens no havia pogut trencar el sostre de vidre i obrir el debat social necessari, Ciutat morta ho ha aconseguit i les reaccions no s'han fet esperar.
Abans de dissabte
Durant la nit
A mesura que Ciutat morta avança, la indignació creix, i la duresa d'haver d'assumir la crua realitat arriba, literalment, a fer-nos mal. Un mal físic, per la impotència de veure com persones innocents han estat torturades i condemnades, una profunda desesperació concentrada en els ulls plorosos de Rodrigo Lanza parlant de la pèrdua de la innocència i dels estralls que una situació injusta com aquesta provoca a Patricia Heras, que acabà suïcidant-se. A mesura que apareixen imatges i testimonis, no només s'evidencia clarament que el 4-F ha estat un muntatge sinó també la impunitat, i la normalitat, amb què fa anys semblen repetir-se casos com aquests, casos anònims i desconeguts. És esgarrifós el relat on s'explica amb quina tranquil·litat gairebé rutinària els metges de l'Hospital del Mar atenen uns pacients que han estat torturats a comissaria, un minut inacabable ens demostra fins a quin punt pot ser tallant el temps: el policia Bakari Samyang colpeja un sac de boxa, mentre descobrim que s'ordena netejar la zona i Joan Clos assumeix el canvi de versió oficial. Especialment indignades es mostren les xarxes socials amb la jutgessa Carmen García Martínez, qüestionada per nombrosos casos els darrers anys. La comissaria de les Corts torna a quedar sota sospita i, amb el cas de Yuri Jardine, es demostra com els dos guàrdies urbans que van ser la peça clau testifical del cas 4-F, Víctor Bayona i Bakari Samyang, haurien mentit i torturat. Actualment, es troben a presó condemnats per tortures greus i simulació de delictes, però en sortir-ne gaudiran d'una jubilació daurada del 100% de sou. Són moltes les evidències d'un entramat de poder podrit que Ciutat morta aporta, tantes, que durant la mateixa nit centenars de persones van concentrar-se a l'Ajuntament per exigir la reobertura del cas. Quina pel·lícula emesa ha provocat mai una mobilització immediata? Qui gosarà obrir les portes perquè s'airegi tot?
I l'endemà només és un matí més
Cert és que el tsunami politicomediàtic generat per Ciutat morta durà conseqüències. Davant la indignació generalitzada i del rigor del documental algunes forces polítiques s'han afanyat a demanar proves i a exigir que es reobri el cas, fins i tot Joaquim Forn ha anunciat que es presentarà un escrit a la fiscalia, adjuntant Ciutat morta. Una demanda curiosa tenint en compte que tots aquests partits disposaven, des de fa anys, de tota la informació i mai no van fer res. Només mirar cap a l'altra banda perquè el cas resultava incòmode en temps de tripartits. De moment, també, silenci absolut de Joan Clos i Carles Martí, inadmissible, alhora que totes les informacions semblen focalitzar-se a mirar de clarificar el responsable del llançament del test que exculparia els acusats. Esperem que la reobertura del cas faci un mínim de justícia, s'ho mereixen els detinguts i els seus amics i familiars, s'ho mereix Mariana Huidobro, mare, lluitadora incansable i referent, s'ho mereix tota la gent que s'ha implicat a desmuntar el 4-F, malgrat que ningú no podrà tornar la vida a Patricia Heras ni la joventut robada a la resta d'encausats.
També hauríem de preguntar-nos per com s'impedirà que uns fets com aquests no tornin a repetir-se. Quines solucions i canvis es produiran dins dels Mossos i de les UNOC i UPAS? S'assumiran responsabilitats? No sembla gaire tranquil·litzador el tuit realitzat pel sindicat de Mossos d'Esquadra SME titllant el documental de fantasia. Suposo que ens tranquil·litzaria saber que, a partir d'ara, qualsevol metge que evidenciï tortures ho haurà de denunciar, com ja passa amb infants, o pel contrari s'exposarà a les conseqüències de la negligència i les males pràctiques que suposaria no haver-ho fet. Suposo que se'ns explicarà els mecanismes establerts per impedir qualsevol tipus d'abús de poder policial i per fer impossible un altre cas de tortura. Suposo que hi haurà conseqüències polítiques i dimissions. Suposo que s'obrirà una reflexió profunda dins el poder judicial. Suposo que el patiment de tantes persones anònimes que mai no han disposat d'un altaveu com Ciutat morta ens hauria de preocupar més que certs arguments pels quals es va aprovar l'ordenança de civisme. Suposo que les vides de Pedro Álvarez, de Juan Andrés Benítez, d'en Yassir, mort al Vendrell, d'Idrissa Diallo. mort una nit de Reis al CIE de la Zona Franca, i de tants altres, no quedaran impunes. Suposo que no cauran en l'oblit rutinari i ningú no gosarà anomenar-les mai més accident o dany col·lateral. Suposo que tot això és el que passaria en una vertadera democràcia, perquè el que Ciutat morta ve a demostrar-nos és que aquesta Barcelona que alguns diuen estimar o defensar tant, ja només podrà renéixer, malauradament, sobre les cendres dels seus morts. El temps i els fets ens ho diran.
