Saga estirada
Davant la crisi de públic adolescent a les sales cinematogràfiques, les grans companyies de Hollywood busquen formes d'atracció a partir de la posada en escena d'alguns best-sellers de la literatura juvenil. La saga Divergent, inspirada en quatre llibres de Veronica Roth, es pot considerar una extensió de l'èxit d'Els jocs de la fam com un intent de captar les noies adolescents a partir de la construcció d'una heroïna que sigui capaç d'enfrontar-se al poder malèfic de la dictadura, encarnada aquest cop per una altra dona, Jeanine –Kate Winslet–, mentre viu una història d'amor amb el noi més bonic que emergeix entre les restes d'una civilització semidestruïda.
En el primer capítol de la saga, bona part dels esforços del metratge estaven dedicats a explicar el complex univers on passaven les coses. Un món dividit en quatre grups socials, en què cada individu ha de superar unes proves i sota el control d'una dictadura de connotacions apocalíptiques. La noia divergent no era la que pensava d'una manera diferent, sinó la que podia pertànyer a cadascuna de les quatre agrupacions.
En la nova entrega veiem com la protagonista és perseguida pel poder de Jeanine i intenta dur a terme una fuga amb un jove divergent, mentre el seu poder s'ha de manifestar en la possible manipulació dels secrets d'una misteriosa caixa. El problema de la segona part radica sobretot en la manera confusa com són exposades les situacions, en la repetició d'escenes de perill i d'acció, i en la poca imaginació dipositada en la resolució de la trama. Tot sembla mecànic i tot funciona per inèrcia. Al final sembla com si ens trobéssim en una versió de segona fila d'Els jocs de la fam on res acaba de funcionar: ni l'apocalipsi, ni la limitada història d'amor i supervivència.
