Teresa: amor i memòria

Ens ha deixat Teresa Rebull. La veu joiosa del Visca l'amor. I la veu greu de Paisatge de l'Ebre, que Manuel Vázquez Montalbán considerava la més bella cançó que va donar la Nova Cançó. Era filla de Balbina Pi, la destacada dirigent obrera de la CNT. Amb 12 anys, entrava a treballar al ram del tèxtil. El 1935 es faria del POUM, el partit de Joaquim Maurín i d'Andreu Nin: esquerra antiestalinista, catalanista, internacionalista, esperantista, que crearia el Moviment Socialista de Catalunya, el 1945.

Infermera de guerra, Teresa va viure els Fets de Maig de 1937, en els quals desapareixia per sempre Andreu Nin, segrestat per la GPU (després KGB). També ella aniria a parar a una txeca estalinista. Aconseguiria escapar-se'n just quan les tropes franquistes s'acostaven a Barcelona. Amb 20 anys, partiria cap a l'exili i, en produir-se l'ocupació nazi de França, s'incorporaria de seguida a la Resistència francesa.

Farà d'espardenyera, de ballarina, d'actriu, de venedora de fruita…, i s'abocarà a la seva tasca en favor del català i de la cançó a la Catalunya del Nord. Viurà intensament el París existencialista i, després, el Maig del 68. Es va fer amb Albert Camus, Jean-Paul Sastre, Jean Malaquais, Juliette Greco, George Brassens... La seva veu profunda i dramàtica li va valdre la denominació de “la Chavela Vargas catalana”.

L'any 2005, Salvador Clop, un vell poumista, queia fulminat per un atac de cor mentre parlava en un homenatge del PSC als antics poumistes. La sala va glaçar-se. Aleshores, la Teresa es va alçar d'una revolada, es va ajaçar al costat de Clop i va posar-se a cridar-li a l'orella, imperativament: “Salvador, lluita! Lluita, et dic!” Quin coratge! Negats i perseguits, sempre amb la moral alta i en peu de combat, els poumistes. Segur que la Teresa i en Jaume (el de les sabates trobades a la serra de Pàndols) estan cantant, per fi a duo, la més bella cançó de la Nova Cançó.