cultura

Crònica

Sismògraf 2015

Amb la dansa i sense mapa

‘Epíleg d'un inici'
és un cant a la subjectivitat amb versos de Perejaume i dansa evocadora

Avui es tanca la sisena edició del fes­ti­val Sismògraf a Olot, el pri­mer que té el subtítol de fes­ti­val estratègic de Cata­lu­nya. L'objec­tiu és que aquesta pro­gra­mació des­perti l'interès dels pro­gra­ma­dors i del públic cap a la dansa con­tem­porània, una dis­ci­plina temuda, sovint, per incom­pren­si­ble. Doncs la direc­tora Tena Bus­quets ha insis­tit a fer un car­tell molt ampli que res­pon­gui a demos­trar que la dansa també és via­ble per als que dis­se­nyen car­te­lle­res en muni­ci­pis petits i també que res­pon­gui a les expec­ta­ti­ves dels pro­gra­ma­dors inter­na­ci­o­nals i del sec­tor, que s'han sumat en massa perquè el Sismògraf sigui un punt neuràlgic del calen­dari de dansa a Cata­lu­nya. La pro­gra­mació, encara limi­tada, per­me­tia diven­dres gau­dir d'espec­ta­cles de dansa intensa i de diver­tida circ­dansa al car­rer, així com gau­dir de la pro­vo­cació de Sònia Gómez; el vir­tu­o­sisme ballat de Capri­cis; o intuir un món de per­cep­ci­ons i món inte­rior a Epíleg d'un inici (amb Pere­jaume com un dels espec­ta­dors il·lus­tres, ins­pi­ra­dor de la core­o­gra­fia de Sabine Dah­ren­dorf). El pro­grama d'aquest Sismògraf no tenia mapa, cosa que com­por­tava una diver­tida cor­rua d'espec­ta­dors de fora d'Olot pre­gun­tant per les pla­ces i espais. De fet, Sismògraf ha de ser­vir perquè el públic menys expe­ri­men­tat s'atre­veixi a afron­tar-lo sense plànol, només amb la men­ta­li­tat ben oberta per cap­tar un món de sen­sa­ci­ons.

El fes­ti­val estratègic més jove però amb un entu­si­asme còmplice dels com­panys de Tàrrega, Mos­tra d'Igua­lada, Tra­pezi, però també del Fes­ti­val Grec, el Mer­cat de les Flors, el SAT!, La Pedrera o Escena Poble­nou que van voler ser pre­sents i ama­tents a nous pro­jec­tes. L'Asso­ci­ació de Pro­fes­si­o­nals de la Dansa de Cata­lu­nya va obrir el foc amb el Con­sorci de Bibli­o­te­ques el diven­dres al matí ense­nyant les cinc core­o­gra­fies cons­truïdes a par­tir d'un lli­bre selec­ci­o­nat pels dife­rents clubs de lec­tura. La dansa és tan vari­ada com la lite­ra­tura i, per això, Dràcula va tenir una versió nar­ra­tiva (quasi tea­tra­lit­zada) men­tre que el Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll, va pro­pi­ciar una mirada molt més geomètrica i abs­tracta en la core­o­gra­fia de Maria Mora.

Sonia Gómez va pre­sen­tar Balla­rina, una peça que ser­veix per com­me­mo­rar els seus 10 anys de com­pa­nyia (a mig camí de per­for­mer i de balla­rina) al saló de des­cans del Prin­ci­pal d'Olot. Una rutina de vuit exer­ci­cis que ana­ven trans­for­mant-se, sem­pre amb el punt carac­terístic de comi­ci­tat i alguna picada d'ullet a la dansa pre­ten­si­osa. Alhora que Andréane Leclerc (con­tor­si­o­nista d'emo­ci­ons) cons­ta­tava la seva ver­sa­ti­li­tat perquè ha actuat a la Fira Tra­pezi de circ, a Reus; al Mer­cat de les Flors; i també pas­sarà avui a la sala Hiros­hima de Bar­ce­lona que acull l'emergència, Ceci­lia Cola­crai i Jorge Albu­erne dis­tre­ien amb un estu­diadíssim mun­tatge Último, el baile. Des de la cons­trucció dels seus per­so­nat­ges, anti­he­rois inge­nus i obses­sius, fins al desen­vo­lu­pa­ment del seu movi­ment, ara core­ogràfic, ara acrobàtic (amb el clàssic pal xinès d'Albu­erne). Era una dra­matúrgia fàcil de seguir, lúdica, par­ti­ci­pa­tiva i entre­tin­guda. Més atenció calia pres­tar al One­to­a­not­her, ins­pi­rat en la mito­lo­gia grega. El tre­ball dels dos balla­rins de Cobos­Mika alter­nen la dansa fosca amb la física: s'insi­nuen uns per­so­nat­ges, par­tits per l'espasa de Zeus i con­ver­tits en els pri­mers bípedes humans, i es tre­ba­lla un equi­li­bri quasi cir­cense: un tre­ball físic esgo­ta­dor.

Epíleg d'un inici és, de nou, un mapa sense indi­ca­ci­ons con­cre­tes, amb dansa evo­ca­dora. Una obra iti­ne­rant per l'hos­pici d'Olot i que dóna plena lli­ber­tat a l'espec­ta­dor a deci­dir com vol rebre l'obra. L'actor Rubén Amatllé dis­para cites de Pere­jaume d'una poe­sia hermètica que navega capri­ci­o­sa­ment pel cer­vell del qui l'escolta. Amb la sub­jec­ti­vi­tat abso­luta. Com quan es va a Olot des de Bar­ce­lona, fent la volta per Girona. Amb el GPS des­con­nec­tat i mag­ne­tit­zat per la dansa volcànica del Sismògraf.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia