cultura

dues dècades de teatro de la abadía

J. Bordes

Per molts anys!

José Luis Gómez rescata els ‘Entremeses‘ de Cervantes per celebrar vint anys de companyia

T
Teatro de la Abadía és una veu profunda, tolerant, que circula per les carreteres del teatre al costat d'altres companys, potser novells.

A l'ombra d'un arbre pelat. Així es des­gra­nen, en la mirada del Tea­tro de la Abadía, els tres entre­me­sos que Cer­van­tes va escriure i que ser­vien per donar oxi­gen i gresca enmig dels dra­mes de l'època. Les peces, pen­sa­des per ser breus, no tenen més nexe que el cant i l'actor. I l'ombra de l'arbre. Perquè el tea­tre és tan vell com la capa­ci­tat oral de nar­rar de la huma­ni­tat. José Luis Gómez va triar els entre­me­ses de La cueva de Sala­manca, El viejo celoso i El reta­blo de las mara­vi­llas per fer un home­natge a la capa­ci­tat de l'actor de des­do­blar-se en per­so­nat­ges i con­nec­tar amb el públic. Efec­ti­va­ment, totes tres peces, tot i el cas­tellà arcaic amb una rima, que a vega­des endar­re­reix l'acció, aca­ben dis­tra­ient l'audiència al Romea. La pro­ducció hi serà fins al 7 de juny.

Els entre­me­sos havien d'agra­dar al públic més ampli i, per això, fa bé el direc­tor tru­fant-los de con­tacte i pro­vo­cació eròtica i de per­se­cu­ci­ons i bara­lles. Els que es donen per més espa­vi­lats són els que s'enduen la palma. Amb la savi­esa popu­lar de les fra­ses fetes i el matís de l'espai sonor que, en bona part, es desen­vo­lupa en directe durant l'escena (cops de porta, trons, so d'ocells...), l'acció se situa en una mena de cor­ral de come­dias obert, perquè es pugui vin­cu­lar també amb una tra­dició entre ances­tral i medi­e­val. Fa vint anys aquell actor des­pu­llat d'arti­fici devia ser una explosió de sor­presa en la car­te­llera. Avui, cer­ta­ment, es pot dis­fru­tar d'alguns ins­tants en què els actors han esde­vin­gut per­so­nat­ges, trans­for­mant-se física­ment, però ja no és la nove­tat que deixi absort l'espec­ta­dor. És quan els actors dis­fru­ten en aquest joc que la peça arriba més diàfana i fresca a la pla­tea. Perquè, en rea­li­tat, si ja no hi ha mora­li­tat (ni pro­vo­cació) com devia per­su­a­dir Cer­van­tes, el que queda és la volun­tat del joc per veure com d'exa­ge­rat pot ser l'enuig del vell gelós i com de men­ti­ders són els que diuen que veuen mera­ve­lles en un llençol blanc.

Els Joglars han jugat, de fet, en dues oca­si­ons ins­pi­rant-se en els entre­me­sos de Cer­van­tes. Ho van fer amb El reta­blo de las mara­vi­llas (que ser­via per fer escarni del PSOE, de l'Opus...), el 2004, i El colo­quio de los per­ros (2014). Sense arri­bar a la màscara, la ges­tu­a­li­tat i l'exa­ge­ració (sobre­tot en tot allò que fa referència als atri­buts sexu­als) remet prou a la com­me­dia dell'arte. Tant en el tre­ball d'Els Joglars, mes­tres en el gest, com també en aquesta peça de Tea­tro de la Abadía. José Sanc­his Sinis­terra ja va inda­gar en el tea­tre de pica­resca en la cre­ació de Ñaque o de pio­jos y acto­res, que es va estre­nar el 1989 i que també va tenir una breu vida pel vintè ani­ver­sari de Tea­tro Fron­te­rizo el 2009, a la Sala Beckett. Pro­ba­ble­ment la referència al tea­tre de pica­resca, tras­lla­dat a l'actu­a­li­tat, se l'ha gua­nyat Rafael Álva­rez El Brujo, que no deixa de repre­sen­tar El laza­ri­llo de Tor­mes, tot i que segueix pro­po­sant noves veus amb sono­ri­tat bar­roca a par­tir de tex­tos de Dario Fo o amb dra­matúrgies de Juan de la Cruz, per exem­ple. El seu mèrit és poder nar­rar ell sol una història sense més arti­fici que la paraula. I la pausa. Perquè és en el silenci que el públic pot ima­gi­nar-se la trom­pada del cec amb una paret com a ven­jança d'aque­lla pobra cri­a­tura, con­dem­nat a pas­sar fred i gana.

Tor­nem als Entre­me­ses de Tea­tro de la Abadía. La pro­ducció és ambi­ci­osa i còmplice alhora. Perquè acon­se­gueix que retor­nin alguns actors que ja van fer funció fa dues dècades. La com­pa­nyia és àmplia. És impres­cin­di­ble perquè la sen­sació de festa, de dis­bauxa, sigui com­pleta. La musi­ca­li­tat i el gust pel cap­ves­pre impli­quen una volun­tat poètica, que redi­meix tots els per­so­nat­ges (en rea­li­tat, super­vi­vents i anti­he­rois per defi­nició, tot i que amb divers rang en la casa o el poblat) en la ingenuïtat més blanca. I és que el saber popu­lar és tan con­tun­dent com diàfan: “Hasta la muerte, todo es vida”, rema­ten. Efec­ti­va­ment, tot mor­tal con­fia a viure de la manera més plena el que li resta de tra­jectòria vital. Tea­tro de la Abadía és una veu pro­funda, tole­rant, que cir­cula per les car­re­te­res del tea­tre al cos­tat d'altres com­panys, pot­ser més novells en aquesta lluita. I que sigui per molts anys!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia