Ulls i memòria

Una amiga em va preguntar si havia vist l'exposició de Sophie Calle a la Virreina: Modus vivendi. Ella hi va anar l'últim dia i lamentava no haver-ho fet abans perquè, impressionada pel que havia vist, no pot repetir la visita. Jo hi vaig anar dos dies seguits, però el penúltim i l'antepenúltim, de manera que també lamento no haver-ho fet abans. Durant dos mesos, cada dia hi passava per davant dient-me que hi aniria l'endemà amb el convenciment que tenia temps. Mentida. He perdut el temps. I és així que m'he perdut la lectura (o el cant, el ball, el comentari, la interpretació, l'anàlisi) que fan d'una carta moltes de les 107 dones convocades per l'artista. És un missatge electrònic que Sophie Calle va rebre d'un seu amant i que acaba amb la frase “Prenez soin du vous”(“Cuidi's molt”). Una diversitat de respostes, predominant-hi la ironia, conformen una certa venjança femenina a propòsit d'un encadenament d'excuses masculines.

També m'he perdut tornar a veure un extraordinari film, No sex last night, que, l'any 1992, Sophie Calle va gestar junt amb el fotògraf nord-americà Greg Shephard durant un viatge de Nova York a Califòrnia. Cadascú va filmar amb la seva càmera de vídeo, cadascú fa les seves observacions sobre el viatge i sobre la relació que mantenen entre ells. És una història d'amor (encara que cada matí ella digui que la nit anterior no hi ha hagut sexe) que novament recorda que cadascú la viu a la seva manera i potser lluny de l'altre?

En fi, m'he perdut continuar emocionant-me amb Els cecs de naixement que expliquen quina és la seva imatge (sí, la imatge) de la bellesa. O continuar descobrint l'última cosa vista per persones que van perdre sobtadament la visió. I també veure una altra vegada uns cecs davant del mar d'Istanbul. En relació amb els que no veuen, una artista visual es qüestiona (i nosaltres a través seu) sobre la visió i el visible: què és veure?, veiem realment?, la memòria continua fent visible, potser fantasiejant-hi, allò que ha passat i, per tant, no veurem més?

Aquesta indagació sobre el visible i l'invisible, i també sobre la presència del que s'ha fet absent, va dur Sophie Calle al Museu Isabella Stewart Gardner de Boston, on, el 18 de març de 1990, uns lladres disfressats de policies van robar cinc dibuixos de Degas i, entre altres obres, les pintures El concert, de Jean Vermeer; Paisatge amb obelisc, de Govert Flinck; El cavaller al cafè Tortoni, de Manet, i Tempesta al mar de Galilea, l'única marina de Rembrandt. No s'han trobat. S'han fet, doncs, invisibles. Un any després del robatori, Calle va demanar als conservadors, vigilants i altres empleats del museu que li descrivissin les obres desaparegudes. Hi ha records preciosos i també contradictoris, com ara aquells que, en relació amb Tempesta al mar de Galilea, tant consideren que Rembrandt (el qual s'autoretrata mirant-nos mentre subjecte la corda del pal) sembla aterrit com que és l'únic que, junt amb Jesús i en contrast amb els apòstols, no està alterat. He buscat la reproducció de la pintura i, certament, Rembrandt ens mira, crec que prou serenament. I he retornat als comentaris, un dels quals indica: “El quadre era davant d'un autoretrat de Rembrandt, de manera que els dos Rembrandt s'observaven a través dels segles.” He recordat que, a L'agulla daurada, Montserrat Roig narra que, durant el setge de Leningrad, el guia de l'Ermitage explicava als que s'hi refugiaven les pintures que, per protegir-les, s'havien tret del museu. Amb els ulls de la memòria.

Amb els meus recordaré Modus vivendi.