El retorn de les crispetes

Com que vaig anar als Maristes i gairebé cada setmana et confessaves –una bona manera de saltar classes– estic acostumat a reconèixer els meus pecats. Als anys setanta, com marcava el fer de la progressia, assistia a les sales cinematogràfiques d'art i assaig. Seguia Pasolini, Bergman, Truffaut, Fellini, Allen... bé, en general tot allò a què els crítics de cinema donaven benedicció. He de reconèixer que, com tot, unes m'agradaven més que altres, però amb 14 i 15 anys no captava moltes de les representacions simbòliques, sobretot a Porcile o Teorema, de Pasolini. Estic content d'aquest bagatge i de les hores que vaig passar a la Filmoteca de Catalunya, sobretot al carrer Mercaders de Barcelona, on havia anat amb el crític Quim Casas, company de facultat. La diferència entre els dos era que jo hi entrava a les 4 de la tarda i en sortia a les 6. A ell l'havien de fer fora, perquè un cop acabades totes les sessions gairebé es volia quedar a fer lloc per a les sessions de l'endemà.

El tema és que el bagatge anterior que duia com a aficionat al cinema era el de les pel·lícules populars, de gènere, de fantasia, de sèrie B. I mentre assistia al Capsa, també pensava com era que amb l'evolució tècnica i conceptual que havia experimentat el cinema, no s'estigués fent un cinema comercial de qualitat que evoqués les sessions dobles dels cinemes de barri. El meu pecat va ser qüestionar el cinema d'autor, tot i que jo no veia contradicció entre el cinema de compromís polític com La batalla de Argel i l'acció de James Bond.

Per sort, Spielberg va demostrar que es pot ser autor i fer un cinema popular, i Lucas, crear un univers fantàstic amb gran destresa cinematogràfica. Això, que ara sembla obvi, ha costat de penetrar en els conceptes de molts crítics de cinema, que van veure en la tornada de les crispetes –quan era petit eren pipes, tramussos i caramels Darlings– el declivi del cinema.

L'estrena de La guerra de les galàxies, nom que ha quedat com el de la primera que es va estrenar, tot i que el títol d'aquest episodi IV és Una nova esperança, em va fer adonar que no estava sol. Vaig ser tan conscient que s'obria una nova etapa i de la transcendència del moment que vaig aplegar tots els meus nebots perquè participessin del moment. El Cinerama Nuevo del Paral·lel barceloní es va fer molt petit al llarg de moltes setmanes.

Els meus nebots van ser la primera generació que van demanar figures i naus de Star Wars als Reis, circumstància de la qual em vaig aprofitar quan van entrar a l'adolescència i van desfer-se de les joguines de la infantesa. Van anar a parar a la meva col·lecció. A favor meu en aquest acte de misèria humana és l'advertència: “Quan sigueu grans us en penedireu.”

Aquesta primera generació d'infants es va fer gran. I han tingut fills: una generació marcada per una altra manera d'interpretar i sentir Star Wars. Els que van seguir la trilogia original van tenir com a heroi Luke Skywalker. Un personatge que, si l'estrena de la tercera trilogia no ho esguerra, és lluminós i positiu. D'altra banda, els seguidors que van descobrir l'epopeia espacial de George Lucas amb els episodis I, II i II, el seu mite ha estat Anakin Skywalker, és a dir, Darth Vader, que, finalment, és un heroi dolent. Amb tot això i amb la sospitosa absència del personatge del cartell oficial, fet que ja ha aixecat diverses polèmiques a la xarxa, podríem pensar si es dóna el cas que el cantó tenebrós de la força ha tocat l'Skywalker fill. D'aquesta manera, les dues generacions serien admiradores d'un bo/malvat. No seria estrany, donat que en determinats moments de la trilogia original i en les moltes derivacions que s'han fet en còmic es pot sentir en ell la crida del cantó fosc. La resposta, ben aviat: la setmana vinent a la cartellera.