Crítica
cinema
Una mare implacable
Els actors donen una espurna de vida a un film rígid i acadèmic
A la senyora Lowry no li agradaven les pintures del seu fill, que, mentre guanyava un sou cobrant lloguers en els barris obrers de Pendlebury, pintava de nits figuretes humanes que semblen llumins (Matchstik men) pul·lulant en aquesta petita ciutat industrial del nord-est d’Anglaterra. Lawrence Stephen Lowry (1987-1976) també va pintar retrats malenconiosos i algunes marines, entre les quals la d’uns velers que, segons imagina el guió de Martyn Hestford posat teatralment en escena per Adrian Noble, potser va ser l’única obra del fill que, pel seu poder de remembrança, va commoure una mica la implacable Elizabeth Lowry.
A més de cobrar lloguers i de pintar quasi furtivament, L.S. Lowry va ocupar-se durant anys de la mare des que aquesta, un cop vídua d’un home que va deixar deutes en herència, va prostrar-se al llit a causa d’una salut fràgil i d’un desànim motivat per la convicció que no mereixia viure en un barri d’obrers. Així almenys ho presenta Mrs Lowry & son , que aborda la dependència mútua entre una mare i un fill que busca el reconeixement de qui tant el menysprea: la classista senyora no suporta que el fill percebi bellesa allà on ella només hi veu una vida bruta i miserable. No va ser fins després de la mort de la mare, el 1939, que Lowry va començar a ser reconegut fins a ser considerat un dels pintors anglesos més singulars de la primera meitat del segle XX.
Adrian Noble confia en la força dels seus intèrprets (Vanessa Redgrave, mítica, i Timothy Spall) per donar suport a una proposta claustrofòbica que dona voltes a la situació que planteja abusant, a més, d’una musiqueta constant i d’alguns monòlegs emfàtics. Els actors, de fet, donen una espurna de vida a un film rígid, acadèmicament anglès, d’un director teatral que no llueix gaire sensibilitat com a cineasta i que no sembla capaç d’inspirar-se en la bellesa vista per Lowry.
