Una mare amorosa i criminal

Si acabes d’enviudar i t’embranques en un viatge terapèutic per carretera amb els tres fills petits, inspires confiança i fins i tot admiració, però si vas sembrant el camí de cadàvers, amb la complicitat d’aquesta mainada encantadora, potser l’aventura adquireix un to bastant pertorbador. Aquest és el fil narratiu d’Autopista (Columna), la nova novel·la del catedràtic de literatura i estudiós de la cultura popular i del còmic Joan Manuel Soldevilla (Barcelona, 1964). Definida com una “road movie familiar amb elements del thriller”, Autopista ha representat per a l’autor la possibilitat d’endinsar-se en la “ficció pura”, després de la recreació de la vida de l’escriptor i pedagog Jaume Ministral de la seva anterior novel·la, L’amic de Praga (2018). Ara planteja una apologia perversa de la família” amb la història d’aquesta mare que, arran de la mort de la parella, emprèn amb els fills de 12, 10 i 3 anys un viatge per diverses ciutats espanyoles i europees (Burgos, Dijon, Bordeus) al llarg del qual cometen, en estreta cooperació, una sèrie d’atrocitats. Soldevilla, que ja té els fills grans, ha volgut recrear aquella etapa de la vida en què sempre anaven junts, també en les vacances de carretera i manta, abans que l’autoritat dels pares s’anés atenuant amb l’arribada de l’adolescència. “No hi ha nucli humà que reaccioni més violentament a qualsevol agressió o intromissió externes que la família, i amb mainada petita, en aquest microcosmos compacte no es posa en dubte ni el poder ni l’amor”, diu l’escriptor per donar versemblança a la “perversió” que una mare converteixi els fills en còmplices dels seus actes criminals. Al contrari, aquesta unitat d’acció “genera uns vincles encara més sòlids”, per tal com tots col·laboren a “preservar el seu gran secret”.

“La família que assassina unida dona molt de joc, i més si el protagonisme recau en la mare, que més aviat és una figura que inspira simpatia i, a vegades, fins i tot misericòrdia”, apunta l’escriptor, que puntualitza que no ha perfilat una dona desbordada per la situació (la mort sobtada de l’home, la criança en solitari dels fills), sinó que la domina amb naturalitat, cosa que potser encara la fa més inquietant. Soldevilla no parla tant d’un “desig de venjança”, com a detonant dels crims que cometen els personatges, com de la “necessitat que tenen de restituir un equilibri còsmic que els han arrabassat”. L’autopista mateixa, amb el seu paisatge uniforme i monòton, contribueix a convertir el viatge en “un circuit tancat” que subratlla el caràcter obsessiu de la missió, juntament amb la fixació pels cotxes de la marca Fiat, la fidelitat a la cadena Novotel, on la família s’allotja sempre a la mateixa habitació i mira el mateix capítol de Friends, o la seva adoració pels còmics de La patrulla dels castors. Soldevilla s’ha ficat tant en la pell de les seves criatures, que durant la redacció de la novel·la llegia les aventures d’aquesta colla d’escoltes creada als anys cinquanta pel guionista Jean-Michel Charlier i el dibuixant Michel Tacq per empeltar-se del seu ritme narratiu, “vibrant, intens i sòlidament construït”. Altres referents confessats per l’autor, a banda del model inimitable dels autonautas de Cortázar, són George Pelecanos, Jim Thompson, Paco Ignacio Taibo i Carlos Sampayo, més que no pas els films de Tarantino.