Què hauria dit Casals?

Ja hem escrit com el període romàntic va concebre la música com una expressió calibradora de l’estat moral i ètic d’una nació. A través d’aquesta premissa no ens podem estar de dir com l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) no va decebre en la seva paupèrrima “gira” de dos concerts a Tarragona i Manresa. Més enllà d’uns resultats musicals insulsos i apàtics inacceptables per a una orquestra que es diu nacional, i amb una constant sensació d’anar fent i complint perquè toca, no és menys cert que un no pot corroborar allò expressat per algun altre crític musical del país. Qui mana a l’OBC? Qui planifica el futur de la nostra orquestra nacional? Vam començar amb una commemoració que, per als que som demòcrates, ens fa mal de veritat com és la del filofeixista i pronazi Joan Manén amb una obra tan poc interessant com el Divertiment per a orquestra op.A-32 de l’insigne violinista que, a més, va tenir una lectura poc entusiasta i plana. Força millor van ser les Sis cançons populars catalanes, de Robert Gerhard, que, amb la mezzosoprano terrassenca Anna Alàs, van aportar una mica de llum, color i ànima a un concert que, per a una població com Manresa, no va poder anar més enllà de la satisfacció de gaudir d’una formació de la qual s’esperava molt més. Se n’esperava més des del moment que ni es va presentar sota la direcció del seu titular, Kazuhi Ono, sinó d’un discret director alemany, Alexander Liebreich, que va treure el millor de si en una anodina i inestable Simfonia núm. 1 en Do Major, Opus 21 de Beethoven, precisament una de les obres insignes de l’Orquestra Pau Casals que aquesta va enregistrar. La pregunta final era evident: què hauria dit Casals?