No som Àfrica

El final del viatge per tots els continents que ens ha proposat el director del Grec, Cesc Casadesús, des del 2017 ens ha demostrat un principi de la física: els pols veïns es repel·leixen. Ens pot captivar el cosmopolitisme australià, però només volem veure l’Àfrica des de l’exotisme tribal. És cert que les propostes que ens han obert els ulls a moltes realitats sovint ja venen mediatitzades amb artistes afrodescendents habituats a les estructures culturals europees (Wakatt evocava el grup C de la B, per exemple). La remor pel colonialisme (ahir, militar i polític; avui, practicat des de l’exclusió social i des de la dominació econòmica) continua sent el que ens connecta. És evident que necessitem més Àfrica a l’escena. Cal insistir-hi fins a normalitzar-ho: conèixer què batega als seus barris i empatitzar-hi.

Feta una consulta espontània a espectadors professionals (i fent un repàs del brogit d’actuacions vistes aquestes setmanes), s’imposa la idea que han triomfat les petites propostes, com la d’Àlex Rigola (La gavina), Josep Maria Miró (L’habitació blanca) i Jordi Prat i Coll (M’hauríeu de pagar). Que, d’Àfrica, ens quedem amb el Dear Winnie, i que la Liddell té aquell savoir faire masoquista de seduir insultant.

No som Àfrica, avui: cal compartir el dolor del Mediterrani i veure com la bota capitalista que els empeny avall també afecta la classe mitjana i obrera europea. En aquest sentit, la burocràcia i els costums per enterrar la mare a Finir en beauté, així com l’aparició d’uns éssers farsescos i cruels a Samsó, assenten les bases per compartir una realitat que ja hem pogut veure a Barcelona com ara P.A.U., No es país para negras i Una galaxia de luciérnagas. En període d’incertesa, ens preguntem què som i no tant què voldríem ser.