“Més que a la Trapera, escoltava Camarón i la Niña de los Peines”

Sí, quina mala sort, oi? Tot pintava molt bé, aleshores, no únicament pel premi sinó per tot el projecte amb Marco, ja que teníem un munt de feina tant a Espanya com a Europa. I al món, de fet, ja que havíem d’haver anat a Sud-amèrica i a un festival de flamenc de Nova York. Aquests mesos, però, he tret de la flaquesa forces que ni tan sols sabia que existien.

Més que recorregut no li veig final! He treballat amb molta gent, afortunadament, però amb ell hi ha una connexió molt especial en tots els sentits. Amb Marco fa tres o quatre anys que soc molt feliç.

És una proposta feta amb el Taller de Músics, que estan quasi sempre al darrere de les meves produccions. Estreno formació de cello, bateria, baile i guitarra, que és una formació que jo, almenys, no recordo haver vist mai. Això ja garanteix que el que soni sigui diferent. Pitjor o millor ja és una cosa que quedarà al criteri del públic, però, almenys, no serà el de sempre, la qual cosa em feia gràcia. Tots ells són grandíssims músics i volem oferir alguna cosa sense cap més pretensió que ser feliços. El que fem, més que temes, són històries, majoritàriament amb ritmes de flamenc. Hi ha granaínas, tanguillos i un homenatge a Django Reinhardt, per exemple.

Són de la generació del meu germà, que té cinc anys més que jo. Jo era molt petit, aleshores, i, més que a la Trapera, jo escoltava Camarón, la Niña de los Peines... La Banda Trapera del Río eren de Cornellà i es van fer molt famosos. Van ressonar a les meves orelles durant un munt de temps, però no reconeixeria cap tema seu, la veritat, no escoltava aquesta mena de música.

No els conec, encara, ni tan sols hem coincidit. Jo soc una mica més gran i, quan ets petit, aquestes diferències d’edat es noten. Sí, però, que hi ha qui se sorprèn força que no ens coneguem.