Alegria per Carla Simón

Mirant junts l’emissió televisiva de la cerimònia d’entrega dels premis de la Berlinale en una pantalla gegant instal·lada al casal cultural Lo Casino, molts habitants d’Alcarràs van celebrar com una victòria col·lectiva l’Os d’Or concedit a la pel·lícula que du el nom d’aquesta població de la comarca del Segrià: una part, a més, s’hi sentia especialment implicada en haver-hi participat com a actors. A la vegada, un corrent de simpatia pel preuat reconeixement al film dirigit per Carla Simón es va començar a estendre als mitjans de comunicació, que coincidien amb diversos arguments en definir-ho com un “moment històric”, les xarxes socials, les converses amistoses presencials i virtuals.

N’hi havia que ho celebraven com un èxit del cinema espanyol, que no guanyava en un (exceptuant el de Sant Sebastià) dels considerats grans festivals europeus (Canes, Venècia, Berlín) des que, fa trenta-nou anys, ho va fer a la mateixa Berlinale La Colmena, de Mario Camus, un film que, per cert, representa un model cinematogràfic (acordat amb el que impulsava l’anomenada llei Miró, l’adaptació acadèmica, pautada pel guió, d’una novel·la) absolutament allunyat del que inspira Carla Simón, atenta i permeable als atzars de la realitat, a l’imprevisible de la vida a través dels gestos que una càmera pot enregistrar. Creant-se una mena de disputa, des d’una altra perspectiva es festejava que, a banda que sigui una producció amb una forta participació espanyola (a través d’Avalon, també una empresa distribuïdora) i italiana, és una pel·lícula d’una cineasta catalana i, a més, parlada en català; tal cosa em sembla importantíssima en tenir present que, a més, cada vegada hi ha menys films en català; però, de fet, imagino (malauradament no he estat a la Berlinale, de manera que, tenint moltíssimes ganes de fer-ho, encara no he vist Alcarràs) que és imprescindible per dotar d’autenticitat la representació de la realitat que aborda: l’activitat en una comarca lleidatana de la pagesia en un moment en què, relacionat amb unes formes de vida, el món rural agonitza i és així que, inspirant-se en la pròpia família de part de la mare adoptiva, presenta com a línia argumental l’última recol·lecció del préssec en un terreny. Així hauria de ser: no per exercir una militància, sinó com una cosa natural, orgànica.

També va propagar-se l’alegria, que igualment comparteixo a banda de la meva diferent estima (en algun cas poca) pels films respectius, davant del fet que Carla Simón continua un cicle que, amb Nomadland, Chloe Zhao va encetar el 2020 a Venècia i que passa per Julia Ducournau/Titane (Palma d’Or a Canes); Audrey Diwan/L’Événement (Lleó d’or a la Mostra, on Jane Campion va rebre el premi a la direcció per The Power of the Dog, màxima aspirant als Oscar amb dotze candidatures); i la romanesa Alina Grigore/Crai Nou (Petxina d’Or a Sant Sebastià). Tot i que el percentatge de films dirigits per dones no arribi al 25%, alguna cosa està canviant, certament, i potser farà possible en l’avenir que els seus premis no siguin notícia. Com diu Simón: “Les dones hem arribat al cinema per quedar-nos-hi.”

Tanmateix, crec que part de l’alegria per l’Os d’Or a Alcarràs té a veure amb la mateixa Carla Simón i amb l’emoció que a molts i moltes ens va arribar amb Estiu 1993. Ella és la noia discreta, amable, delicada, i a la vegada ferma en les seves decisions com a cineasta, que va pouar de l’experiència pròpia (els seus pares biològics van morir a causa de la sida i va ser adoptada per uns oncles, de manera que el fil argumental de la seva òpera prima és el procés d’adaptació recíproca) per aportar un retrat universal de la infantesa: la curiositat, el sentiment d’estranyesa, la necessitat d’afecte, la gelosia, l’entotsolament, una certa crueltat, la mentida per protegir-se, la imitació dels adults, la intuïció dels misteris del món, la por a l’abandonament. Estiu 1993 és un film miracle i, essent tan personal i també amb èxit, era possible patir per com afrontaria Carla Simón la seva nova pel·lícula. Quan estudiava cinema li van dir que comencés pel més proper o conegut. Ho va fer i sembla que ha seguit fent-ho, però encara amb més volada. Això alegra. Escrivint-nos amb el co-guionista d’Alcarràs, Arnau Vilaró, aquest m’ha dit: “Que bé compartir aquestes alegries amb tanta gent.” Doncs sí.