El tatuatge és un art, i s’exposa

El 2002, un 5% dels europeus anaven tatuats. El 2016, ja eren el 12%. I, actualment, un de cada dos millennials (els nascuts entre el 1981 i el 1993) du alguna ferida oberta al seu cos. Ferida oberta és la traducció literal del polinesi tatau, tal com el va descobrir el capità James Cook al segle XVIII quan es va trobar cara a cara amb els indígenes folrats de dibuixos corporals. El tatuatge té molta història, sí. Llàstima que la mòmia Ötzi, localitzada el 1991 als Alps, no en pugui parlar. Bé, el seu cos de 5.000 anys parla claríssimament: té més de 60 marques decoratives.

La pregunta no és si el tatuatge és un art, que ho és, sinó per què els museus són tan reticents a donar-li aquest estatus. Al Museu Quai Branly de París van trencar el gel el 2014 organitzant una gran exposició que resseguia el periple d’aquesta pràctica, des d’antic fins a la contemporaneïtat, posant l’èmfasi en els seus valors estètics, perquè com en tot art hi ha artistes genials i artistes mediocres. Aquests últims, per raons òbvies, no signaven cap de les 250 obres que va reunir el museu francès, de totes les cultures del món. La mostra no ha parat de fer gira arreu i ara ha entrat en el circuit dels centres CaixaForum. Després de la seva estrena a Madrid, Tatoo. Art sota la pell s’allotja a Barcelona (fins al 28 d’agost.)

“El tatuatge és un estil de vida”, exclama Anne Richard, la comissària, tatuada, amb coneixements profunds de les tendències de tatuadors que des dels anys vuitanta cap aquí han portat el fenomen a territoris creatius ignots. “Evoluciona rapidíssimament, cada any sorgeixen coses noves”, sosté Richard, amb un punt de pena, però, per la poca presència de dones tatuadores. I això que la degana n’és, la filipina Whang-Od Oggay, de 105 anys.

Els turistes es deleixen perquè els faci un dels seus tatuatges manuals d’arrels tribals, però no tots se’n surten. Tampoc eren precisament empàtics els pioners de l’escola “amb més empenta: la xicana”. Des del seu feu, els barris hispans de Los Angeles, i bregats a les presons, van excel·lir amb tatuatges hiperrealistes fets amb una màquina d’una sola agulla que irradiava tonalitats múltiples de grisos. “Pocs europeus saben fer servir aquesta tècnica”, precisa la comissària. I ells, els que la dominaven, eren molt tancats i es negaven a compartir els seus sabers.

Cada regió és un univers propi de tatuatges, però hi ha unes constants històriques a tot el planeta. Tatuar-se ha viscut moments d’esplendor i ha patit moments de marginalitat i inclús de persecució, vigent. En alguns països de religió musulmana pots acabar a la presó. Al Japó, tot i que en té una bellíssima tradició, et deneguen l’entrada a força llocs públics, com ara saunes, gimnasos i fins i tot hotels.