Música

Sandy diu adeu

La cantant i actriu Olivia Newton-John, protagonista de l’inoblidable ‘Grease’, va morir ahir als 73 anys després de lluitar durant més de trenta anys amb el càncer

En les balades, hi va haver una època en què el seu somriure de Barbie era insuperable

Estava emparentada amb el físic i premi Nobel Max Born, el seu avi matern, però li agradava jugar a l’equívoc de passar per descendent d’Isaac Newton, o almenys això és el que molts van pensar quan va publicar l’àlbum Phisical (1981), que pretenia homenatjar-lo amb aquell seu pop-rock tan poc creïble i entranyable, de nena bona que finalment es decideix a ser intrèpida i dolentota com la Sandy de Grease, el personatge que li va donar la fama al costat de John Travolta a finals dels setanta.

Olivia Newton-John, que va morir ahir als 73 anys a Califòrnia, després de lluitar durant més de tres dècades amb el càncer de mama, segons va informar el seu segon marit, el magnat John Easterling, a les xarxes socials, va ser l’ídol de les noies de mig món que havien estat educades en la submissió i el decòrum i es van despertar en l’adolescència, a mitjan anys setanta, en un món que les marginava com una espècie de nines edulcorades i ràncies. Nascuda a Cambridge però formada a Austràlia, es va iniciar com a cantant en el món del country, que anava bé a la seva veu melancòlica i fina, fina com un ventijol de la Costa Oest. En les balades, hi va haver una època en què aquesta cantant rossa d’ulls blaus i somriure de Barbie, amb l’esveltesa i les galtones rosades incloses, era insuperable. El cineasta Randal Kleiser devia valorar les dues coses quan va fitxar-la per protagonitzar la pel·lícula musical Grease (1978): era dòcil i al mateix temps funcionava com a revelació temperamental, justament el que necessitava el personatge de Sandy Olsson enfrontada a cop de rínxols a la sobtada indiferència del seu amor d’estiu, el descarat però pusil·lànime Danny Zuko (John Travolta).

Amb Grease en va fer prou per entrar en la llegenda, perquè les seves aventures cinematogràfiques posteriors van ser un fracàs estrepitós, com Xanadú (1980), fent el paper de la musa Terpsícore al costat d’un crepuscular Gene Kelly, que ha sobreviscut de tota manera com una de les bandes sonores més eficients i obsessives dels vuitanta, gràcies sobretot als efectismes de l’Electric Light Orchestra i a temes imprescindibles en qualsevol trobada de madurs nostàlgics com Suddenly, cantat a duo amb Cliff Richard, o Suspended in Time. Des que li van detectar el càncer el 1992, va dosificar les seves aparicions, que va decantar cap a l’activisme contra la malaltia i la defensa del medi ambient. Al final, la conversió de Sandy en una dona intrèpida va saltar al món real.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

Un infart acaba amb Steve Albini, monument del rock alternatiu

girona
Cultura

Mor Jacobo Rauskin, poeta paraguaià d’àmplia trajectòria professional

art

L’art alliberador de Jordi Colomer, al Macba

Barcelona

Minyons de Terrassa mostren el nou local de Cal Reig durant la Fira Modernista

TERRASSA
música

Classe B i Jost Jou guanyen la secció Talent Gironí del festival Strenes

girona

Injecció de 13 milions pels dos nous platós al Parc Audiovisual el 2026

TERRASSA
Cultura

Nik West, Paquito D’Rivera i Vincen Garcia, caps de cartell la Mostra de Jazz de Tortosa

Tortosa
CINEMA

Isona Passola rebrà el premi Montserrat Carulla del FIC-CAT

Roda de Berà
llibre

Pere Portabella, reflectit en els seus escrits

barcelona