El tractat de Pau

L’any 2005, a Jorge Drexler li van impedir de cantar a la gala dels Oscar “perquè no era prou famós”. Ara fa uns dies, l’uruguaià va arrasar als Grammies Llatins i es va emportar set guardons. Una anècdota que ens explica com el món de la música sol prestar reconeixement tardà als artistes, a vegades quan ja han passat el pic del fulgor creatiu. L’anàlisi es pot aplicar a Pau Vallvé, qui dissabte va ser aclamat com un heroi per una audiència extasiada a l’Auditori de Girona: tota una fita triomfal per un músic que, en realitat, fa anys que va cristal·litzar el seu estil i potser signar els seus millors treballs.

El concert va començar amb Buguenvíl·lies (de l’anterior La vida és ara), però l’escaleta immediatament va girar cap al nou àlbum, acabat de sortir i titulat :) [l’emoticona del somriure]: un treball marcat per melodies optimistes i hedonistes, malgrat que les lletres cauen fàcilment en la crítica a allò establert i “sobrevalorat”, fins al punt que defugir de tantes prescripcions acaba sent també un receptari.

Armat amb una vintage Telecaster Sunburst, Vallvé compartia escenari amb quatre excel·lents músics. Plegats, feien sonar els temes més desenvelats i musculats que en el disc, amb les pulsacions de les bases electròniques, la poderosa secció rítmica amb dues bateries i la miraculosa interacció d’un públic intergeneracional que entonava les cançons: s’alternaven les més intimistes amb aquelles plenes d’adrenalina; la il·luminació també excel·lia, creant ambientacions d’intensos fons monocromàtics. El cantant va remenar després el prolífic bagul dels records, estirant himnes com Que vingui l’hivern i Un sol radiant, segellats amb la mística grandiloqüent i a vegades psicodèlica, hereva de Sufjan Stevens i Radiohead. El viatge va encara incorporar el deix tropicalista present a l’últim llarga durada, amb les festives Això ja està i Deixa’t portar. Amb el pas dels minuts, el barceloní va engegar el posat simpàtic i comunicatiu, pronunciant tots els agraïments possibles (incloent-hi els pares, presents a la sala), a més de consideracions hilarants sobre el tarannà dels gironins i el simulacre necessari del bis, que òbviament, es va fer. Era com si el músic, llançat en grans divagacions, estigués fent un tractat: el de Pau.

Tanmateix, l’assistència va tractar bé Pau, amb tothom dempeus picant de mans i corejant un explosiu final amb Protagonistes i el mantra a l’autoestima Tots som molt millors, cloent una hora i tres quarts de concert.