Una violència omnipresent

Just el 25 de novembre, Diada per a l’Eliminació de la Violència Masclista, va representar-se Otel·lo al Municipal de Girona. A la plaça del Vi, davant de l’edifici que acull el teatre, hi havia una concentració de dones que, llegit un manifest, cantaven i testimoniaven la seva experiència com a víctimes d’una agressió incessant. De fet, el lituà Oskaras Korsunovas, director habitual a Temporada Alta, aborda l’obra de Shakespeare amb un muntatge intemporal pensant en un present en què persevera la violència lligada a una masculinitat agressiva, el racisme (de què és víctima el maltractador Otel·lo) i el rebuig davant de la diferència, la voluntat de domini aniquilant sobre els altres, la manipulació dels qui menteixen per les seves ambicions.

Otelas és un muntatge extremadament físic en què els cossos xoquen constantment expressant com el sexe pot lligar-se tant a la violència en la societat patriarcal: el domini d’un cos amb el pretext de l’amor. A vegades, els cossos friccionen en una barreja incerta d’odi i de desig, creant-s’hi unes ambigüitats en part derivades del fet que el “moro de Venècia” és interpretat, extraordinàriament, per l’actriu negra Oneida Kunsunga-Vildziuiné: dos cossos femenins abraçats dins d’un vel que els embolcalla; Iago i Otel·lo besant-se després que aquest hagi caigut en el pou de la gelosia boja. Korsunovas diu que ha escollit Oneida pel seu immens talent, però també pensant que una actriu que ha patit la societat lituana (definida pel director com tancada, racista, homòfoba, poruga i agressiva, cosa, malauradament, extrapolable) podria encarnar un home assimilat per un poder que n’usa les capacitats militars en la conquesta territorial, però que és rebutjat per una societat que el considera un estrany i fins i tot un intrús. Tant és així que, incidint-hi el muntatge, Iago l’enganya furgant en les seves pors i inseguretats.

El xoc també es produeix a través d’uns rodets (d’aquells que s’usen per enrotllar cables) damunt dels més grans dels quals, adquirint un caràcter tan funcional com simbòlic, els actors transiten per l’escenari; una manera de mostrar la inestabilitat o fragilitat dels personatges, sobretot d’alguns, i també un artefacte de persecució i agressió. La violència hi és omnipresent (aquelles escenes afegides a l’obra amb què, introduint-se un registre inquietantment còmic, es representa com en els jocs i les bromes d’una colla d’homes, com ara uns soldats, tant hi palpita l’homosexualitat reprimida com l’esperit de la manada violadora) en un espectacle ple d’idees. Potser són tantes les idees que arriben a saturar o a dispersar, però quasi sempre s’encarnen amb una gran potència teatral (amb una brillant presència de la música i els cants que, a vegades, el converteixen en un musical) a través d’uns excel·lents (i atlètics) actors joves. L’excés també hi és en la durada: dues parts d’una hora i tres quarts cadascuna, sent la segona més intensa per la concentració dramàtica. Amb les seves irregularitats, una revisió política, punyent i incisiva d’Otel·lo que ens interpel·la vivament: no deu ser per res que, al final, Iago en surt impune i victoriós.