Roger Waters, en temps de guerra

Enmig d’un reescalfament de les velles comeses amb Pink Floyd i d’unes polèmiques declaracions que van dur, per exemple, l’Ajuntament de Frankfurt a cancel·lar un concert seu al maig tot acusant-lo d’antisemita, Roger Waters va tornar ahir al Palau Sant Jordi (on, des del 2002, han passat totes les seves gires) en el marc del seu “primer tour de comiat”. “Tots aquells que dieu que us encanta Pink Floyd però odieu les opinions polítiques de Roger Waters us en podeu anar al bar a prendre pel sac”, se’ns advertia amablement en una pantalla just abans de començar un concert que, a banda d’opinions polítiques per donar i per vendre, va tenir com a novetats la disposició de l’escenari (en forma de creu i situat al bell mig de la pista, amb un muntatge audiovisual espectacular) i l’enfocament –endurit, a vegades fins i tot industrial– amb què Waters va abordar moltes cançons.

Comfortably numb, en versió una mica tenebrosa (i sense solo de guitarra), va obrir la primera part de l’espectacle, amb cançons com Another brick in the wall, Have a cigar, Wish you were here, Shine on a crazy diamond i Sheep, i amb la guerra, la salut mental o les distopies com a temes de fons. Waters, mitjançant les seves ja habituals proclames a través de la pantalla, no es va estar d’acusar de criminals de guerra tots i cadascun dels presidents que han tingut els Estats Units des de Ronald Reagan i va reviure també a través de la pantalla, i mentre cantava Wish you were here, els temps en què, en tren des de Cambridge, va anar amb Syd Barrrett a veure Gene Vincent i els Stones a Londres, i en tornar van decidir muntar una banda. En pantalla, velles imatges de Syd Barrett, que acabaria perdut en el seu món, i els antics membres de Pink Floyd… Menys David Gilmour, és clar, la dona del qual, fa unes setmanes a Twitter, deia a Waters el nom del porc.

La primera part va acabar amb Sheep i una ovella inflable volant per sota del sostre del Sant Jordi. La segona, amb In the flesh i una especialment contundent Run like hell, amb un porc, en llocs d’honor en l’imaginari floydià, fent el mateix. Un clam, a continuació, per la llibertat de Julian Assange i dos temes del fins avui últim disc del músic, Is this the life we really want?, mentre a la pantalla se’ns animava a engegar a la merda l’antisemitisme, l’ocupació, el patriarcat, els drons i unes quantes coses més, però, en canvi, a defensar els drets, entre d’altres, dels palestins i les persones trans.

I quan passava un minut de les onze de la nit, finalment, va sonar Money i, a partir d’aquí, uns quants temes en cadena (Us and them, Brain damage, eclipse…) d’un disc icònic que aquest mes de març ha complert 50 anys: The dark side of the moon, que Roger Waters, de 79 anys, pel que sembla, acaba de regravar, però que ahir va sonar tan gloriós i etern com de costum. Un Roger Waters, en resum, potser una mica més enfadat i agressiu que altres vegades, però al capdavant d’un muntatge, com sempre, davant del qual el públic va quedar un parell d’hores i mitja absolutament bocabadat.