Paco Fanés

La cartografia d'una generació perduda es mou pels meandres de la nostra memòria d'una manera sinuosa. Sovint se la ignora, però és reconfortant trobar alguns d'aquells personatges que no s'amaguen de quan vivien al marge, i, a més, en fan bandera. Aquest és el cas de Francesc Fanés Garriga, el nostre estimat Paco: poeta, editor i, sobretot, activista compromès amb el futur i amb la història. Amb el seu inseparable Joan Puche, Fanés va muntar fa més de deu anys l'Associació del Pont de Petroli de Badalona, responsable d'unes publicacions, majoritàriament de poesia, que han donat veu a infinitat d'escriptors i han creat línia entre les tendències emergents del nostre panorama. Dins d'una editorial, potser encara més indie, Emboscall –amb un catàleg fastuós de llibres artesanals–, el nostre home publica Recursos humans. Des del primer vers, ofereix una declaració d'intencions: “No cal demanar perdó per l'espectacle. Sobreviure / té aquestes coses: mossegar el temps sense retòrica, / sentir-se vist i no vist, mirar-se caminar el primer dia amb el bolquer cagat...” El recull té un pòsit de saviesa i d'intel·ligència que m'ha fascinat. Sabia que el Paco és un home mesurat, tot i haver passat per una generació explosiva i immolada prematurament. El poemes numerats contenen aforismes d'una perspicàcia vital sublim, essencials: “A un pas del risc d'exclusió social / potser ressorgir netejant les ales de fang.” I la vessant autobiogràfica es va omplint de racons, d'oasis, on la seva mirada rau epifànicament, com els àngels llibertaris de Wim Wenders. Tot i que fa més de quaranta anys que publica, Fanés mai no ha anat de poeta. I sens dubte, ho és.