Opinió

des del jardí

vicenç pagès jordà

Les sabatilles del doctor Higgins

Aquest any en fa cent que es va estrenar a Londres Pygmalion, de George Bernard Shaw, que narra com una vulgar venedora de flors pot passar per duquessa si aprèn a parlar com a tal. Llegida avui, l'obra resulta carrinclona, tot i que quan es va estrenar era avançada com a mínim des de dos punts de vista. D'una banda, perquè el masclisme del professor Higgins és tan majúscul que qualsevol espectador se sent partidari dels drets de les dones. De l'altra, perquè si la presumpta diferència de classes es basa a triar les paraules precises i pronunciar-les correctament, llavors és que tots som iguals.

El professor Higgins és eficaç però fatu. El seu coneixement de la fonètica no sembla influir en les enormes llacunes que té sobre la ment humana. De fet, com més s'allunya del seu àmbit de coneixement, més revela la seva ignorància. En el primer acte, quan renya Eliza Doolittle per pronunciar malament l'anglès, li diu que és la llengua de Shakespeare, de Milton... i de la Bíblia!

Cinquanta anys després, quan George Cukor va dirigir Audrey Hepburn a My fair lady, el comportament del professor Higgins resultava encara més retrògrad, però a més a més els guionistes van empitjorar l'original. Si a l'obra de Shaw els coneixements adquirits per Eliza la convertien en una dona independent, al musical de Cukor acaba prostrada davant els encants (?) del professor.

Una comèdia romàntica?

La Ventafocs utilitza l'ascensor social de la bellesa, Jane Eyre el de la intel·ligència. Eliza Doolittle aconsegueix, gràcies al llenguatge, convertir-se en un ésser humà complet. Però Hollywood va convertir aquest elogi de la independència de la dona en una comèdia romàntica amb el happy end de rigor. El final de My fair lady, a part d'introduir un tomb argumental difícil de sostenir, desvirtua el rerefons, ja que en el Pygmalion de George Bernard Shaw l'alumna acaba alliberant-se del mestre. A la meitat de l'obra teatral, Eliza Doolittle llança les sabatilles al cap del doctor Higgins, però al final de My fair lady sembla disposada a portar-les-hi com a símbol de submissió, de manera que tot el que ha après no li ha servit de res. Aquest desenllaç resulta, més que superflu, frustrant.

(Audrey Hepburn no va tenir gaire sort amb els finals: uns anys abans de My fair lady, Blake Edwards va fer acabar Esmorzar a Tiffany's amb un petó ensucrat sota la pluja que va indignar amb raó l'autor de la novel·la, Truman Capote).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia