Devastats i atrapats

A la pantalla situada a dalt d'una part de l'escenari mòbil (i en el subtitulat electrònic en català) es reprodueixen unes frases en què Thomas, narrador de Tala, declara el seu odi a la ciutat (Viena) i a un grup d'artistes que, convertits en els seus personatges, no fan res més que exhibir vanitat, hipocresia, esnobisme, superficialitat i acomodament. És el final del muntatge de Tala, amb el qual el gran Kristian Lupa renova la seva llarga relació amb Thomas Bernhard amb una adaptació dramatúrgica d'una novel·la de maduresa de l'escriptor. Sort que Thomas (alter ego de Bernhard) diu que, amb tot, se'ls estima: què en diria si no ho fes? Però una està temptada de creure que, de fet, no se'ls estima o almenys que la visió de Bernhard només és negativa, com si hi estigués condemnat. Potser per això, a banda de la seva durada, és possible sentir-se devastat després de les quatre hores del muntatge de Tala, presentat aquest cap de setmana a Temporada Alta al cap d'uns dies d'haver-se estrenat a Cracòvia.

Potser, però, Bernhard s'estima una mica Joana, l'actriu que, en suïcidar-se, fa que Thomas es reuneixi, vint anys després de separar-se'n, amb el grup en un sopar artístic a casa dels mecenes Ausberger. Joana és el fantasma que va revenint i que Lupa mostra com una criatura fràgil semblant a la protagonista del seu muntatge Persona: Marilyn, on, com en aquest cas, també utilitza amb molt de sentit imatges projectades en una pantalla. Dues suïcides. Una també està temptada de creure que és més fàcil estimar els morts que els vius i més encara quan aquests es perceben com uns morts vivents conformats. Lupa mostra aquests cadàvers artístics com si estiguessin embalsamats i fa que els observem en un espai tancat visible a través d'una mena de vidriera. Hi ha els mecenes avorrits, les escriptores subvencionades, els joves escriptors que riuen com idiotes. Hi ha un moment en què l'escenari roda i, com si el temps fos reversible, Thomas ressuscita Joana per tornar a beure amb ella vi dolent i, en l'habitació desastrada de l'actriu, assajar les obres que li va escriure.

La segona part s'enceta amb un sopar en què un actor es vanta de la seva interpretació d'Ekdal a L'ànec salvatge, l'obra d'Ibsen en què un altre personatge s'entossudeix a descobrir una veritat que resulta destructiva. Dient-ne la veritat, Thomas també destrueix els seus personatges, als quals Lupa condemna a sentir el Bolero de Ravel, que tant s'escau a un món de variacions dins de la repetició en què Bernhard atrapa els humans. En tot cas, Lupa sempre ens atrapa amb la seva saviesa teatral.