Fer coses extraordinàries

De petits tots volem fer coses extraordinàries. Al pati de l'escola o jugant al carrer pensàvem en el que faríem de grans. D'adults, encara volem fer coses extraordinàries. I n'hi ha de valents que, en comptes de continuar instal·lats en una vida construïda amb rutines, i en una certa hipocresia, decideixen desviar-se d'aquest carril i recuperar les il·lusions perdudes. És el que mou els joves protagonistes de Sota la ciutat, Oriol Casas (David) i Muguet Franc (Dàlia), a marxar a la capital on pensen que trobaran allò que un dia volien ser.

Sota la ciutat és la nova obra del dramaturg gironí Llàtzer Garcia, que amb La pols (2014) va ser reconegut amb el premi de la crítica i premi Serra d'Or com a millor text teatral. Estrenada divendres a La Planeta, en el marc de Temporada Alta i a través de la companyia Arcàdia , Sota la ciutat és una radiografia gens complaent, al contrari, un mirall ben realista del joc de les aparences que és el món de la cultura, centrant-se sobretot en el teatre. Perquè David i Dàlia, ell com a escriptor i ella com a actriu, entenen “fer coses extraordinàries” lligat al concepte de creació. No és inútil dedicar-se a “crear” –reivindicar el teatre honest i no el benpensant per a ulls burgesos– en un món de finalitats productives? Per Dàlia és tot el contrari, se sent útil; així ho explica al veterà director de teatre que interpreta Albert Pérez, immers en una altra frustració: el creador revolucionari, una patum del passat, víctima de l'oblit, i que no ha sabut o no ha volgut adaptar-se a un present que entén la cultura com un aparador i que l'allunya de conceptes com ara l'art, l'honestedat i el compromís, per entendre's només amb els valors d'un negoci. En el transcurs de la història, Dàlia encoratjarà el director de teatre a recuperar aquest esperit, de quan “el teatre tenia vida” muntant una sala alternativa, anomenada La Reserva, que s'estrenarà amb la representació d'Amb la ràbia al cos (1956) de John Osborne.

El collage és completa amb l'artista, paradigma de la modernitat: amb milers de seguidors a Instagram, que es fa una foto amb un llibre de Hemingway – que “sempre queda bé”– i la que coneix a tothom i que tothom coneix perquè del que es tracta ara en la cultura, és de “ser vist i de si t'han vist”; un altre tipus d'hipocresia. I evidentment la façana serveix per ocultar la solitud.

Sota la ciutat es desenvolupa en un to de drama però endolcit amb frases sarcàstiques, un humor que aproxima la història a l'espectador; un molt bon text teatral, crític amb la societat que ha deixat de fer “coses extraordinàries” i que ens recorda que potser val la pena no deixar d'intentar fer-ne.