Música
Primavera Sound
Diva del Fòrum
PJ Harvey va exhibir la seva evolució com a artista en un concert incontestable en l'última nit del Primavera
Li hem vist el costat més aspre i, alhora, el líric. Vestida de cuir ajustat o amb túnica blanca, i tocant indistintament la guitarra, el piano o, si cal, l'arpa. PJ Harvey és un camaleó, una artista en constant i permanent evolució. De rigorós negre, i majestuosament sensual, dissabte a la nit va fer la seva entrada a l'escenari principal del Primavera Sound desfilant en comparsa amb la seva granada banda, saxo en mà.
Més ficada que mai en la pell d'activista –un camí que ja va iniciar amb Let England shake (2011)–, l'anglesa va arrencar amb Chain of keys, una de les peces del seu últim disc, The Hope Six Demolition Project. Un treball dens, polític i eclèctic, molt impregnat de percussió i una potent secció de vent –en tota la nit, a PJ Harvey només la vam veure tocar el saxo–, i que va ser la base musical de bona part del concert. Amb una posada en escena sòbria però efectiva, amb les pantalles laterals transmetent-lo com si fos una pel·lícula en blanc i negre, el xou va anar guanyant nervi quan va aparèixer l'artilleria pesant. Els hits. Encadenant 50ft Queenie, Down by the water i To bring you my love la intensitat es va disparar. La nit ja era seva. L'artista, però, tenia un últim roc a la faixa, un River Anacostia per lluir veu i que es va cloure amb el públic acompanyant-lo picant de mans. El guió clamava un final èpic.
Sigur Rós eren els següents de la llista. Un grup, trio en aquest cas, que canta en finès i té un relat musical dur, amb sonoritats llargues i espeses, construïdes amb plantejaments tan radicals com colpejar una guitarra amb una arqueta de violoncel. A la tercera cançó, molts ja van desertar. Els qui van resistir, però, van poder assaborir un espectacle conceptual treballat, amb els paisatges sonors dels finesos fonent-se amb un joc d'imatges repartides per pantalles gegants i una estructura de llums repartida per l'escenari. Digerir-ho no és fàcil, i més en un festival on part del públic no calla ni sota l'aigua.
El Primavera Sound, però, no va només de concerts multitudinaris. També n'hi ha de més propers, com el de l'elegant Richard Hawley, que va fer el millor tribut possible a Muhammad Ali dedicant-li Heart of oak.
Julia Holter, un altre triomf
GUILLEM VIDALNo hi va haver dubte, dissabte, que la dama del dia havia estat PJ Harvey, tot i que la californiana Julia Holter va fer mèrits més que suficients per, almenys, ser reconeguda amb la medalla de plata. Situada, amb uns teclats, al mig de l'escenari i emparada per instruments com una viola i un contrabaix, Holter va saber aprofitar l'horari prime time en què se la va programar per atreure el públic, pacientment però sense concessions, cap al seu univers. Pop dramàtic i d'una singular bellesa que Holter, per cert, va executar tot prenent-se una copa de vi blanc.
La sempre estimulant presència d'artistes africans al Primavera, d'altra banda, va coronar-se amb els ritmes caribenys de la senegalesa, i dissabte una mica tèbia, Orchestra Baobab, que no va atrapar el públic com dijous ho havien fet els congolesos Mbongwana Star, assenyalats en la roda de premsa de valoració per Albert Guijarro, codirector del festival, com els protagonistes d'una de les tres millors actuacions de tota la 16a edició.
La ja habitual quota hip-hop, finalment, va veure's representada amb concerts com el del rapper –i xef– Action Bronson, força amè amb temes com Contemporary man –amb sampler de l'Another day in paradise de Phil Collins!– i Baby blue.
