Qüestió de confiança
Els directius dels bancs d'inversió americans tenen uns costums poc agradables, una gran cobdícia i són malparlats
Les entitats financeres europees s'han sotmès a una prova d'esforç. Com quan a l'hospital et fan pedalar en una bicicleta estàtica i simulen un fort pendent per saber si el teu cor té capacitat de resistència. Els bancs i caixes espanyols i catalans han fet un paper acceptable i no hi ha perill d'infart, al marge d'un increment de la medicació –dels recursos propis– en alguns casos. Les institucions són estables i no hem de patir pels nostres estalvis, si en tenim. Però em pregunto com és que ens preocupem d'analitzar els balanços dels nostres bancs i caixes i no fem el mateix amb els executius que hi manen.
La lectura d'un bon llibre –Too big to fail, d'Andrew Ross Sorkin– sobre l'ensorrada de Wall Street el setembre del 2008 m'ha ensenyat en quines mans posem els nostres diners, a vegades. L'autor és un periodista del The New York Times que, en lloc de presentar balanços i establir ràtios de solvència, de morositat o d'eficiència, el que fa es presentar-nos els protagonistes de la catàstrofe, als quals ha entrevistat. I el resultat és sorprenent. Els directius dels grans bancs d'inversió americans, els gestors de milers de milions de dòlars d'estalviadors, pensionistes o del cos de bombers de Texas –per posar un exemple–, que van escampar els productes porqueria per tot el món, són personatges tèrbols, amb poques excepcions. Tenen una cobdícia sense límits i uns costums poc agradables, però també són malparlats. És que no ensenyen educació a la Harvard Business School, a la Universitat de Stanford o a la de Wharton? No cal dir que maltracten el personal que treballa a les seves ordres i que entre col·legues es fan unes travetes monumentals: amb els de la competència per superar-los i si és possible ensorrar-los, i amb els de la pròpia institució per ocupar el lloc superior que té l'altre. Les despeses estúpides eren considerades febleses naturals d'un geni financer. Com per exemple, que l'esposa d'un alt executiu es gastés anualment cinc milions de dòlars en viatges en un avió privat de Nova York a Los Angeles per fer compres.
Fa anys, a Barcelona hi havia una agència d'informes comercials –Sancho–, que no tan sols et valorava el patrimoni de la persona o societat que li demanaves, sinó que també et donava una versió oral de la qualitat humana de l'investigat o dels propietaris de l'empresa. Els patrons del Palau de la Música haurien tret més profit d'un informe sobre la personalitat de Fèlix Millet que dels balanços i comptes de resultats que els llegia. Els enganyats no són tan sols els inversors, sinó també els intermediaris financers. El grup Santander va invertir 2.300 milions d'euros dels seus clients en els fons de David Madoff, el major estafador de la història. El banc ha retornat el 50% de les quantitats invertides i ho ha passat a pèrdues i guanys. Vostès coneixen algú dels ciutadans espanyols que han perdut diners amb aquell fons? Jo no, però hi són. La confiança hauria de guanyar-se, no tan sols per la solidesa d'uns balanços, sinó també pel comportament social dels responsables de l'empresa.
