Opinió

DE MEMÒRIA

Desmilitarització de l'economia (i 2)

A partir de 1714 la producció i l'exportació de productes s'accelera. Les indianes, els draps, les barretines (i les bases de la fabricació de colorants); les pells adobades, els cuirs; aliments i begudes: farina, oli, arròs, fruita seca, panses, vins, destil·lats...

Men­tre creix, entre 1500 i 1800, la mili­ta­rit­zació de l'eco­no­mia cata­lana, les altres indústries, els obra­dors i les fàbri­ques no mili­tars i el gran comerç (i el petit) van fent el seu camí. Els molins fari­ners, els trulls i les prem­ses de raïm, les far­gues, les fer­re­ries i les ado­be­ries, els molins de paper i les imprem­tes, els forns i les bòbiles, les farmàcies i boti­gues d'her­bes i plan­tes medi­ci­nals, les fila­do­res i els telers. A poc a poc va avançant un poc freqüent procés d'indus­tri­a­lit­zació amb, alhora, des­mi­li­ta­rit­zació de l'eco­no­mia.

El pre­ce­dent més impor­tant d'aquesta línia paral·lela de des­mi­li­ta­rit­zació és el pro­grama civil del rei Alfons el Magnànim, cap visi­ble de la con­questa mili­tar cata­lana de Nàpols. A par­tir de 1443, el dis­seny de la política econòmica de la Corona ha estat sin­te­tit­zat així: “All interno di questa vasta area dell'Europa medi­ter­ra­nea, Alfonso cercó di rea­liz­zare un disegno di inte­graz­zi­one eco­no­mica, pro­teg­gi­endo l'indus­tria tes­sile cata­lana e ara­go­nese dalla con­cor­renza stra­ni­era e riser­vando ai ter­ri­tori ita­li­ani il ruolo de grandi pro­dut­tori di der­rate agri­cole”(S. Caro et al.). Des de Nàpols, Alfons dona­ria una forta empenta a la reno­vació i raci­o­na­lit­zació de les estruc­tu­res polítiques i admi­nis­tra­ti­ves, “gra­zie sopra­tutto alle com­pe­tenze pro­fes­si­o­nali degli ope­ra­tore mer­can­tili e finan­zi­ari fio­ren­tini e cata­lani”.

El diagnòstic que féu al 1600 el pro­fes­sor Pere Gil és prou sig­ni­fi­ca­tiu, car Cata­lu­nya, a més d'expor­tar “ferro” (en bona part: armes), exporta vidre (“se'n car­re­guen cai­xes per a Cas­te­lla, Índia/Amèrica, França, Itàlia i altres parts”), roba de llana i safrà (expor­tat fins a Flan­des). L'eco­no­mia cata­lana moderna, com la medi­e­val, té una clara vocació expor­ta­dora. Jaume Dami­ans o Narcís de Peralta, un xic més tard, hi inclo­uen, a més, un altre pro­ducte tèxtil: la seda; una altra manu­fac­tura: el cuir, i més pro­duc­ci­ons agro­a­li­mentàries: amet­lles, ave­lla­nes, pinyons, peix salat, vi i oli.

Seguint la lite­ra­tura tècnica edi­tada es pot arri­bar a con­clu­si­ons sem­blants. S'edi­ten lli­bres tècnics mili­tars, com ara Breu trac­tat d'arti­lle­ria (1642), de Fran­cesc Barra, o Pre­lu­dis mili­tars (1640), de Domènec Mora­dell. Però hi ha, també, edició de tex­tos civils impor­tants. D'història i geo­gra­fia, com Crònica uni­ver­sal del Prin­ci­pat de Cata­lu­nya (1609), de Jeroni Puja­des; d'agri­cul­tura, com Lli­bre de secrets d'agri­cul­tura, casa rústica i pas­to­ril (1617), de Miquel Agustí, o de tècnica par­la­mentària: Pràctica, forma i estil de cele­brar Corts a Cata­lunya (1632), de Lluís de Peguera.

Després de 1714, la mili­ta­rit­zació de la soci­e­tat i de l'eco­no­mia cata­la­nes és més forta que mai. Però, al mateix temps, es difon la idea il·lus­trada que la vida pot ésser llarga i pla­ent, sense ensurts vio­lents ni esclats bèl·lics. D'una banda, és cert que hi ha una forta demanda mili­tar i que Cata­lu­nya fabrica canons, pólvora, muni­ci­ons, armes blan­ques i armes de foc indi­vi­du­als. Però, de l'altra, també es pro­du­ei­xen i s'expor­ten pro­duc­tes que oscil·len entre el luxe i un inci­pi­ent con­sum a gran escala. En pri­mer lloc, les indi­a­nes, els draps, les bar­re­ti­nes (i les bases de la fabri­cació de colo­rants). En segon lloc, les pells ado­ba­des, els cuirs, amb múlti­ples usos: cor­ret­ges i arreus per als ani­mals de càrrega, botes, cin­tu­rons, car­tut­xe­res, fun­des. En ter­cer lloc, ali­ments i begu­des: farina, oli, arròs, fruita seca, pan­ses, vins, des­til·lats. En quart lloc, la Cata­lu­nya moderna és una gran pro­duc­tora i expor­ta­dora de mate­ri­als i ele­ments estan­dar­dit­zats des­ti­nats a la cons­trucció i a l'habi­tatge: teu­les (que arri­ben fins a Califòrnia), rajo­les, ceràmica, vidre. En cinquè lloc, pro­duc­tes metal·lúrgics que no tenen un ús exclu­si­va­ment mili­tar: fer­ra­du­res, claus, panys, rei­xes, relles, aixa­des, càvecs, tipus d'impremta, peces per a molins, far­gues, prem­ses. En sisè lloc, dife­rents tipus de papers i de car­tons, i una gran vari­e­tat de gra­vats sobre paper i d'impre­sos: auques, calen­da­ris, lli­bres, devo­ci­o­na­ris. Final­ment, les dras­sa­nes cata­la­nes con­ti­nuen fabri­cant vai­xells comer­ci­als sen­cers. Per tant, també s'hi fabri­quen veles, cor­des, ins­tru­ments nàutics.

Vers 1800, el balanç d'aquest doble procés de mili­ta­rit­zació i des­mi­li­ta­rit­zació de l'eco­no­mia cata­lana que fa William Guth­rie és molt sig­ni­fi­ca­tiu. Pel que fa a les expor­ta­ci­ons, inclou: les indi­a­nes (més cin­tes, man­tes, moca­dors i gor­re­te­ria), les pells ado­ba­des, paper de dife­rents clas­ses, ceràmica, sabons, pro­duc­tes de la indústria ali­mentària: olis, fruita seca, pan­ses, i, sobre­tot, vins i aiguar­dents.

L'art mercantil

El modernista Oriol Junqueres ha descobert (2002) que, a la Catalunya moderna, i en paral·lel al que passa a Anglaterra, el pensament econòmic esdevé, per primera vegada, autònom. Deslligat de la religió. El motor és esbrinar les complexes relacions entre comerç internacional, circulació monetària i finançament de Barcelona, de la Generalitat i de la Corona. Jaume Dalmau, per exemple, escriu, al 1620, que “l'art mercantívol és el que més prompte alça dels pols de la terra els qui tenen habilitat per a tractar-la, i l'habilitat no l'acostuma a donar Déu infusa, sinó que s'ha d'adquirir practicant”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.