Gran angular

DE MEMÒRIA

La geopolítica liberal (I)

La geopolítica com a disciplina científica ha recuperat, en els darrers anys, bona part del crèdit que havia perdut el 1945.
Encara que són poc conegudes, val la pena deturar-se en les aportacions fetes per alguns experts catalans (diplomàtics, economistes, politòlegs, historiadors, etc.)

La geo­política com a dis­ci­plina científica ha recu­pe­rat, en els dar­rers anys, bona part del crèdit que havia per­dut el 1945.

Encara que són poc cone­gu­des, val la pena detu­rar-se en les apor­ta­ci­ons fetes per alguns experts cata­lans (diplomàtics, eco­no­mis­tes, politòlegs, his­to­ri­a­dors, etc.). Sobre­tot, perquè seguei­xen essent fonts d'ins­pi­ració.

Cro­nològica­ment, la llista comença amb Car­les Badia Mala­grida (Olot, 1890-Madrid, 1937) que, ben aviat, publicà el seu tre­ball de lli­cen­ci­a­tura de l'escola diplomàtica: El fac­tor geográfico en la política suda­me­ri­cana (Madrid, 1919). Segons Badia, la marxa lenta de les eco­no­mies lla­ti­no­a­me­ri­ca­nes (com­pa­rada amb la dels EUA) tenia com a causa la repe­tició de xocs mili­tars entre estats obso­lets, que tenen unes fron­te­res polítiques que, sovint, són pro­ducte de l'atzar dels esde­ve­ni­ments bèl·lics. La seva pro­posta era pas­sar de l'estret naci­o­na­lisme d'estat a les super­na­ci­ons. En con­cret, crear 6 con­fe­de­ra­ci­ons: 1. Plata (Argen­tina, Uru­guai, Para­guai, sud de Bolívia); 2. Pacífica (Xile, Perú, oest de Bolívia, sud d'Equa­dor); 3. Colom­bi­ana (nord d'Equa­dor, Colòmbia, Veneçuela); 4. Bra­sil (amb les Gua­ia­nes, el sud de Veneçuela, l'est d'Equa­dor); 5. Anti­llana-cen­tra­me­ri­cana; 6. Mexi­cana.

Amb el tre­ball de Badia Mala­grida, per pri­mera vegada, hi ha geo­política feta des de fora dels impe­ris cen­trals (Ale­ma­nya, Regne Unit, EUA), i pen­sada per resol­dre pro­ble­mes de la perifèria.

La següent apor­tació és: Cata­lu­nya amb Europa. Més enllà del sepa­ra­tisme (Bar­ce­lona, 1932) de Marià Rubió i Tudurí (Maó, 1896 - Bar­ce­lona, 1962) i Nico­lau Maria Rubió i Tudurí (Maó, 1891- Bar­ce­lona, 1981), que signa com a N. Mart. L'anàlisi que fan par­teix dels enfron­ta­ments (econòmics, i mili­tars) entre els grans estats euro­peus, i alhora, de la neces­si­tat de pau, i de benes­tar econòmic, a Europa.

La pro­posta és ago­sa­rada: cons­truir els Estats Units d'Europa, a par­tir de 21 petits estats euro­peus de 2-3-4 mili­ons d'habi­tants: els 4 nòrdics, els 3 bàltics, els 3 del futur Bene­lux, els 4 petits de Cen­tre­eu­ropa, Irlanda-Por­tu­gal, Grècia-Albània, i, pel seu esta­tut en pro­jecte, Galícia-Bascònia-Cata­lu­nya. Els EUE esde­vin­drien, amb 91,8 mili­ons d'habi­tants, i 2,19 mili­ons de km², el prin­ci­pal estat d'Europa. Els altres (França, Ale­ma­nya, Gran Bre­ta­nya, Itàlia, Polònia) s'hi ani­rien afe­gint més tard. En el cas d'Itàlia, li cal­dria un retorn a la democràcia.

Els 21 estats que for­ma­rien els EUE esta­ven “més interes­sats que els altres en la coo­pe­ració econòmica inter­na­ci­o­nal”, i no tenien les peri­llo­ses vel·leïtats bèl·liques dels grans. Els EUE tin­drien un par­la­ment, un pre­si­dent fede­ral, una ban­dera, i, cal subrat­llar-ho, una “orga­nit­zació en comú de l'avi­ació civil”. Econòmica­ment, dins els EUE, s'“obri­ria el camí al lliure canvi inte­rior”, començant pels sec­tors pro­duc­tius menys depen­dents de la pro­tecció: “els automòbils i la fruita”. També, els autors de la pro­posta pen­sa­ven en un règim mone­tari comú, i en “la cre­ació d'una banca del Superes­tat”; l'euro i el BCE.

La ter­cera apor­tació és La conquête de la Méditer­ranée (París, 1939) de l'escrip­tor i assa­gista d'ori­gen català mallorquí (solle­ric) Marc Ber­nard (Nimes, 1900-1983). La idea de Ber­nard es cen­tra en el caràcter estratègic de l'espai medi­ter­rani català-valencià-balear. Segons Ber­nard, històrica­ment, aquest espai ha fet, alhora, de pont i de bar­rera entre dos mons: el cristià i el musulmà. Però, el 1939, si no té auto­no­mia política i econòmica, aquest espai corre el perill de caure en l'òrbita del fei­xisme italià, que ja ha uti­lit­zat Mallorca com a base dels bom­bar­deigs de la seva avi­ació mili­tar. D'aquí la pro­posta de Ber­nard de reforçar política­ment l'arc medi­ter­rani, un espai on s'unei­xen tra­dició democràtica i pros­pe­ri­tat econòmica.

La quarta apor­tació cata­lana és la pri­mera on el mot geo­política és usat ja des del títol: Geo­gra­fia con­tra geo­política (Mèxic, DF, 1943) de Jaume Mira­vit­lles i Navarra (Figue­res, 1906-Bar­ce­lona, 1988). Ens tro­bem davant d'un volum enci­clopèdic, far­cit d'infor­ma­ci­ons, estadísti­ques, gràfics i mapes, que té com a objecte des­co­brir les claus secre­tes de la II Guerra Mun­dial. La con­clusió de Mira­vit­lles és forta: la geo­gra­fia, que ell iden­ti­fica amb l'eco­no­mia pro­duc­tiva fle­xi­ble dels ali­ats, és més forta que la geo­política, que ell iden­ti­fica amb l'impe­ri­a­lisme con­ti­nen­ta­lista del Ter­cer Reich. Hi ha una ombra: el pos­si­ble hege­mo­nisme cen­tral de la URSS.

La pàtria llatina

Tot just acabada la guerra, Nicolau M. Rubió va publicar un assaig breu i suggestiu: La patrie latine. De la Méditérranée à l'Amérique (París, 1945). La idea de fons era que el món podia quedar repartit entre l'àrea del grup del dòlar, l'àrea del marc, i l'àrea del ruble. Els llatins podien quedar arraconats, tot i que històricament “els pobles neollatins són els primers (des del segle XV) que s'escampen pel món sencer”. Catalans, portuguesos, italians, castellans, francesos, marxaran a Àfrica, Amèrica, etc. molt abans que els britànics, els nòrdics, o els germànics. La proposta geopolítica era una Commonwealth llatina, amb l'Amèrica Llatina i el que es denomina “Àfrica llatina”. Un precedent dels països ACP de 1989.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.