Eurobons contra el mur de malfiança
La incapacitat de concertació dels socis comunitaris impossibilita pactes solidaris per esvair la pressió sobre el deute sobirà
És dubtós que els estats renunciessin a la seva sobirania per fer uns pressupostos
La proposta de crear un eurobò, que mutualitzaria entre els socis de la Unió Europea (UE) l'esforç de reduir la crisi del deute sobirà, que xoca amb l'ara per ara ferm veto alemany, és potser la millor demostració de la malfiança que hi ha entre els socis de la UE, que fa difícil aplicar un gran remei a la crisi del deute sobirà.
L'economista Edward Hugh creu que el camí cap al disseny d'un eurobò emès per un Tresor europeu ha de tenir un sentit realment mutualitzat: “Hauria de ser un eurobò realment comú, solidari, i no pas fet en conjunt, en què cadascú garanteix només la seva part. Si és així, les agències de ràting, com ja ha advertit S&P, hi donaran una qualificació baixa.” I hi afegeix: “Es fa difícil pensar que Alemanya, i altres estats, vulguin garantir el deute de per exemple Espanya, que si acaba l'any superant el 6 per cent de dèficit sobre el PIB, acabaria trencant la poca confiança que hi ha actualment entre els estats de la zona euro.” I, és clar, perquè l'eurobò vegi la llum, la condició essencial és la confiança mútua. D'altra banda, aquest mecanisme, si s'aprovés, podria apaivagar el desfici dels mercats financers, delerosos de poder descomptar algun dia que els socis comunitaris avancen cap a una unió fiscal, pacten.
simulacions del bce.
Són molts els que creuen que un dispositiu financer com l'eurobò només es pot concebre com una etapa avançada d'un projecte molt més gran de cimentació de la Unió Europea. Com diu el professor de finances d'Esade Jordi Fabregat, “si els eurobons finalment es materialitzessin, serien ben segur una bona solució a llarg termini per eliminar pressions sobre el deute sobirà, però cal abans avançar fins al final en l'harmonització fiscal i també econòmica de la UE”. I concreta: “Caldria una homogeneïtzació en qüestions com ara les pensions o no fer-nos la competència els uns als altres rebaixant els tipus de l'impost de societats, per exemple.”
un pas lògic.
Tanmateix, en els temps actuals de la UE, la malfiança està per damunt de qualsevol esperit mutualista per construir un federalisme fiscal, i el cert és que, com bé diu Raül Martínez Buixeda, “una unió fiscal s'ha d'aprovar per referèndum a cada estat, i ja veiem que Alemanya no està per la labor.” I, pel que fa als altres, “quants estarien disposats a estar sota el control de Brussel·les, que et pogués vetar els pressupostos, l'acció més important de qualsevol govern sobirà?”
Les reflexions sobre l'eurobò, de manera inevitable, duen a especular sobre una possible reformulació de la nostra moneda comuna, escindint-la en dues, un euro A, per a les economies en bon estat de salut, i un euro B, per a les economies intervingudes, que així tindrien la possibilitat d'una devaluació que emmenés l'economia cap al sender del creixement. Edward Hugh creu que aquesta podria ser una sortida temporal en temps de crisi i, en el cas de la nostra economia, “un euro petit esdevindria un mecanisme de devaluació interna que podria permetre, entre altres coses, vendre tot l'excedent immobiliari que tants maldecaps suposa al sector financer”. És clar que, en aquest esquema teòric, un euro B faria baixar el dòlar i enfortiria l'euro fort fins al punt de constituir-se en moneda refugi, “i Alemanya no en vol saber res, d'una moneda massa forta que reduís la seva capacitat d'exportar”. Martínez Buixeda, de l'IEF, observa que una solució d'aquesta mena planteja massa dubtes: “Un euro B seria sotmès a devaluació, sí, però brutal. Una fragmentació de l'euro ens col·loca en la incertesa d'una Unió Europea a dues velocitats en què no se sap com es passa d'una a l'altra ni com acaba el procés, si a un retorn a la pesseta, la lira, el dracma, l'escut...” Per al professor Jordi Fabregat, “el segon euro seria realment una moneda molt feble, realment inviable”.
Val a dir que la figura de l'eurobò hauria estat un mecanisme fonamental per finançar el fons de rescat, anomenat oficialment mecanisme d'estabilitat europeu, si es complien les millors expectatives, de crear un mercat de cinc bilions de liquiditat. Una dotació adequada per poder sostenir els malmesos bancs europeus a curt termini. Un fons de rescat que, d'altra banda, molts experts observen com una solució parcial, fruit de la manca de confiança, que no soluciona els problemes estructurals de les economies que arrosseguen un fort dèficit sobre el PIB, amb un sistema financer maltractat pels mercats. Martínez Buixeda diu: “Sí, el fons pot estabilitzar el problema financer a curt termini, però si no s'arrangen els comptes públics, només estàs traslladant cap endavant el mal.”
La Unió Europea dels blaus i dels vermells
La Comissió presentarà en pocs dies un informe de quines opcions es poden sospesar, i s'ha reflexionat molt en els darrers temps sobre models com el proposat pels economistes Jakob Von Weizsäcker i Jacques Delpla, que plantejaven un eurobò en dos trams: un eurobò blau, que podria ser negociat pels països en què el deute sobre el PIB no superés el 60%, i un eurobò vermell per als que no se cenyissin a aquestes condicions, les del pacte d'estabilitat i creixement. Les emissions del primer bo, garantides solidàriament per tots els socis de la zona euro, amb la qual cosa podrien exhibir ufanosament una triple A de ràting, podrien donar lloc a un mercat tan gran com el dels EUA, amb molta liquiditat. El vermell no tindria tanta liquiditat, en ser emès pels mateixos països que no han complert el límit de deute compromès. Per als països perifèrics, el cost d'emissió es reduiria un 10%, i, per exemple, l'Estat espanyol, amb un saldo viu de deute públic de 505.000 milions d'euros i suportant un tipus mitjà del 5,4% en deute a deu anys, podria estalviar-se fins a 3.000 milions. Hi ha solucions per als massa endeutats: una part en blaus, fins al 60% de deute sobre el PIB, una altra part en vermells, i de la resta del deute, fer-ne quitaments.
