Si demanes justícia, dues taxes

Sobre les noves taxes en l'Administració de Justícia ja s'ha dit gairebé tot. El problema rau en el fet que molts no han escoltat res i sembla que hàgim tornat a temps passats en els quals predominava l'obscuritat i la desconfiança.

A Catalunya no estem exempts de culpa. Acostumats a suportar una superior càrrega tributària sense dir ni piu, ja hem patit amb dolor la Llei 5/2012 de 5 de març, que implementava unes primeres taxes. La vam consentir per esgotament acceptant una proposta de temporalitat i moderació en les quanties, amb l'objectiu de contribuir i “modernitzar” la justícia.

Amb tot, alguna cosa que no encaixa: en ple segle XXI tenim un sistema judicial col·lapsat que genera desconfiança vers el poble.

Si en aquesta desmesura hi ha un protagonista polític consentit –o provocat– és Alberto Ruiz Gallardón. Què bé que estava abans de ser ministre fent de moderat polític tolerant! Que malament li escau el vestit de la responsabilitat ministerial! Això sí, si l'objectiu de la seva gestió política era aconseguir unanimitats, ho ha assolit. La totalitat dels col·lectius d'operadors jurídics ha refusat plenament la seva llei: jutges, fiscals, advocats i procuradors han denunciat que l'aplicació de les taxes suposa un obstacle que impedeix l'accés a la justícia i vulnera l'article 24 de la Constitució. La judicatura es planteja una aturada de protesta; el president del Consell General de l'Advocacia Espanyola sol·licita a la defensora del poble que formuli recurs d'inconstitucionalitat; el Consell dels Il·lustres Col·legis d'Advocats de Catalunya sol·licita la dimissió del ministre; el Consell Canari dels Col·legis d'Advocats ha declarat persona non grata Ruiz Gallardón per “la seva nefasta gestió, per haver vulnerat i conculcat el dret fonamental de tutela judicial efectiva i per no escoltar tots els actors jurídics”; ja s'han fer manifestacions i se'n preveuen més; i s'han començat a dictar algunes resolucions judicials en contra, com la del jutjat social número 1 de Benidorm, que considera la llei contrària al dret de la Unió Europea.

Tot i les protestes en contra, Ruiz Gallardón va seguir endavant de forma messiànica promulgant la llei i fent el més clamorós dels ridículs. Ha convertit Espanya, novament, en un país de pandereta: la llei es publica i, en un exercici carregat de supèrbia, s'acorda l'entrada en vigor l'endemà de la seva publicació. No obstant això, algun il·luminat es descuida els impresos per liquidar les taxes –que no s'han dissenyat!–. Així, l'endemà de la publicació de la llei impera el desconcert, la indignació i una confirmació de la incapacitat de molts dels nostres representants polítics.

En aquest context kafkià, la Secretaria General de l'Administració de Justícia dicta la instrucció que indica que no es podrà exigir la presentació del justificant d'autoliquidació de la taxa per cursar els escrits processals fins que l'ordre ministerial no es publiqui al BOE. Això ha comportat una discussió sobre si l'aplicació serà retroactiva o no, i què passarà amb els tràmits processals iniciats després de l'entrada en vigor de la llei pels quals no es liquidi la taxa.

No entraré a discutir les insuficiències tècniques de la llei. Hi ha detalls com, per exemple, que no es té en compte que quan una sentència de primera instància és revocada perquè el tribunal de més rang entén que la decisió és errònia, el justiciable haurà de pagar els 800 euros de la taxa per l'apel·lació que ha provocat l'error judicial i no existeix la possibilitat d'intentar un rescabalament per no existir condemna en costes en l'estimació del recurs.

En vista de tot això, Ruiz Gallardón té la barra d'afirmar que la seva llei no ha provocat cap rebuig social sinó que es tracta una “reacció corporativa”. Ja se sap que els Ruiz Gallardones necessiten bocs expiatoris: ara pretén que ho siguem els advocats, presentant-nos com una tara per a la justícia.

Sàpiga, Sr. Ruiz Gallardón, que els despatxos petits i mitjans els conformem les tres quartes parts dels advocats d'aquest país i que el 80% de les causes són plets de poca quantia, petits tots ells però importants per a la majoria de les persones d'aquest país que de tant en tant demanen justícia i vostès, els polítics, no ens enganyin, els hi donen dues taxes.