anàlisi
‘Austericidi' o ‘futurocidi'?
La pregunta és així de simple, i mai resolta. Els polítics han de treballar pensant en les futures eleccions o en les futures generacions? La resposta no és gens fàcil perquè la societat d'avui dia reclama i exigeix als polítics solucions als seus problemes immediats; molt sovint els requeriments estan per sobre de les possibilitat i, fins i tot, del seu deure polític. És clar que aquesta confusió l'han provocat els polítics amb la seva perversa mania de prometre coses en les campanyes electorals que saben que no podran complir o que no són de la seva responsabilitat. S'han volgut fer tan imprescindibles que no han tingut ni la decència de respectar els àmbits privats de responsabilitats individuals, i això ens ha portat a ser una societat que en bona part es fa irresponsable davant la seva pròpia vida. Una prova d'aquesta intromissió, que és un petit exemple, el tenim quan els meteoròlegs preveuen onades de calor o de fred; ràpidament els governs de torn ens bombardegen de recomanacions de què hem de fer i no fer, com si fóssim incapaços de la nostra autoprotecció; i en petites dosis, es van introduint en capes de la nostra llibertat. I per voler abraçar tant d'espai no propi, també s'han de crear més infraestructures i burocràcies que costen diners. El segon punt que evidencia més interès per pensar en les properes eleccions que en les properes generacions és el disseny de les inversions. Hi ha inversions que només són defensables si pensem en les properes eleccions. La gran majoria de les línies i estacions d'AVE, moltes de les autopistes radials, uns quants aeroports, projectes faraònics pseudoculturals a molts pobles i ciutats, que tots tenen una característica comuna: la poquíssima rendibilitat social que tenen, però han servit per guanyar eleccions. Hi ha inversions que sí tenen un component important de cara a les futures generacions i són projectes que tenen una rendibilitat social, una rendibilitat econòmica o un potencial de cultura que amb el temps pot tenir una altíssima rendibilitat. Pràcticament la totalitat de les inversions s'han fet acudint a l'endeutament i traspassant la factura a les properes generacions, i, només per aquest fet hauríem de ser molt més curosos i exigents a l'hora d'escollir com gastem els diners avui. L'egoisme social i polític s'ha de neutralitzar amb una visió molt més economicista perquè quan s'hagi de pagar el deute els que l'hagin de pagar en vegin la utilitat i gaudeixin de la millora que proporciona.
Un exemple d'egoisme clar intergeneracional ha estat el Brexit; més del 73% dels joves britànics volen que Ia UE sigui el seu futur i gaudir de la llibertat de moviments i de les possibilitats que ofereix el club. Però la generació actual, actuant compulsivament o, segons diuen ara, enganyada, ha votat el Brexit. L'herència que uns polítics i la societat de la Gran Bretanya hauran deixat al 73% de la societat del relleu és clara: sense el seu futur desitjat.
És per això que quan veig polítics que només saben oferir polítiques que van encaminades a un increment brutal de la despesa i del dèficit o són contraris a fer esforços per reduir-lo pensant en les properes eleccions, no m'imagino quan miren als ulls els hereus del futur, què deuen pensar? Què els diu la seva consciència? On és la seva responsabilitat intergeneracional? En els nivells de dèficit que estem i la tendència creixent de l'endeutament, qualsevol responsable amb una mínima ètica política hauria de ser molt més curós a l'hora de fer despesa i també molt bel·ligerant quan algú en fa pensant amb les properes eleccions.
Tots aquests que s'han inventat aquest mot d'austiricidi i defensen més dèficit, no estaran cometen un futurocidi?
