Gran angular

DE MEMÒRIA

De les barraques als polígons

Es construïren, en general, damunt de sòl públic no edificable: vessants muntanyosos, vora el mar, proximitat a ferrocarrils, zones militars. Il·legals, és clar. Les edificacions senzilles, construïdes també il·legalment, però en sòl privat, que s'havia comprat, o sobre el qual existia opció de compra, no serien barraques: eren casetes, o pisos de passadís. Sovint, autoconstruccions. Barraques i casetes formarien uns barris marginals, amb una inicialment molt feble integració a la xarxa urbana

Des dels anys 1890, i amb un màxim als anys 1940-50-60, un sector dels habitants de l'aglomeració urbana de Barcelona s'allotjà en barraques. Fins a 100.000 persones, quasi un 10% de la població. Les barraques urbanes eren unes edificacions lleugeres, fràgils i insegures, destinades a habitatges de petites dimensions (màxim: 20 m²) construïdes amb materials de rebuig, trossos de llauna i d'uralita, totxos recuperats, fustes, cartrons. Sense aigua corrent, sense desguassos, sense electricitat.

Es construïren, en general, damunt de sòl públic no edificable: vessants muntanyosos, vora el mar, proximitat a ferrocarrils, zones militars. Il·legals, és clar. Les edificacions senzilles, construïdes també il·legalment, però en sòl privat, que s'havia comprat, o sobre el qual existia opció de compra, no serien barraques: eren casetes, o pisos de passadís. Sovint, autoconstruccions. Barraques i casetes formarien uns barris marginals, amb una inicialment molt feble integració a la xarxa urbana. El MUHBA (Museu d'Història de Barcelona) n'ha fet, al 2008-12, tot un treball de recerca, i n'ha presentat al públic el conjunt, i molts detalls.

Les barraques, i les casetes, foren producte de l'enginy i de la perícia d'aquells que no podien ni trossejar més els habitatges existents, ni rellogar, ni viure amuntegats a casa d'uns parents. Els que no tenien accés ni a un pis, ni a una simple habitació, ni que fos al terrat, o al soterrani, d'una casa d'escaleta. En un primer moment, a finals del XIX, servirien les barraques dels pescadors de la Barceloneta, les dels hortolans i dels picapedrers de Montjuïc. Els habitants-constructors de les barraques –sovint, immigrants de l'última fornada- tindrien unes feines que, traduïdes en ingressos monetaris, els oferien la possibilitat d'alimentar-se, de vestir-se i de gaudir de la gran ciutat. El treball de la construcció de les barraques seria, és clar, un treball clandestí, de vegades, nocturn: autoocupació, o treball solidari destinat a ajudar parents, veïns o coneguts. La titularitat de l'ocupació del sòl, i de la construcció, era inexistent (com ho són avui, per cert, moltes activitats productives o distributives).

En alguns casos, les barraques tenien uns paviments o unes parets d'una certa qualitat (que les feien semblants a les casetes autoconstruïdes). Fins al punt que es van arribar a vendre, revendre, llogar i rellogar barraques, tot i el seu caràcter alegal. En la mateixa direcció, alguns nuclis de barraques van generar alguns petits equipaments comercials i, al final, accessos diversos a les xarxes urbanes formals.

Als anys 1920, les barraques de Barcelona es localitzaren arran de mar, a Montjuïc, al costat de les línies de ferrocarril, d'algunes colònies agrícoles i d'alguns cementiris. En la postguerra de 1939, les àrees amb barraques van créixer: per exemple, a zones relativament mal comunicades com la Diagonal, entre Capità Arenas i Numància, on, a més de barraques, hi hagué coves habitades. El MUHBA ha convertit una barraca en una peça de museu: construïda als anys 1940 al turó del Carmel, aprofitant una bateria de defensa antiaèria instal·lada durant la guerra de 1936.

Des del sector públic, i des dels anys 1920, s'han anat proposant (amb llargs silencis entremig) dues grans línies d'actuació. Una, és la transformació de les barraques en casetes, i dels nuclis de barraques en barris, amb carrers urbanitzats. L'altra, és la construcció de polígons, la producció massiva d'habitatges mínims per allotjar-hi els barraquistes. Els quatre primers polígons foren els de 1927-29: un rere Montjuïc, un altre al turó de la Peira i dos al costat del riu Besòs. El gran salt, però, fou a partir de 1957-59. Amb polígons d'iniciativa pública (com Montbau, a la Vall d'Hebron, o la Mina, a Sant Adrià de Besòs) i polígons d'iniciativa privada (com Bellvitge, a l'Hospitalet, o Sant Ildefons, a Cornellà.

Canvi de paisatge

Al 1972, els projectes de polígons d'habitatge de 1957 eren vistos, en un atles promogut i publicat pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears, així: “Aquest canvi en l'estratègia del sector públic, perfectament lligat a «immobiliàries, empreses industrials, entitats i particulars», modificarà en una dècada el paisatge urbà del cinturó de Barcelona” (Atlas de Barcelona. Siglos XVI-XX. Barcelona, COACB, 1972).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Circuits en funcionament

L’Hospitalet de Llobregat

Fer obsolet el residu

Barcelona
Mar Reguant
Economista i premi nacional de recerca al talent jove de la FCRI

“L’energia barata ja hi és, però cal repartir millor els beneficis”

Barcelona

Casa Jové celebra 150 anys amb l’entrada a Tarragona

Barcelona

Recreacions virtuals de cors perquè els cardiòlegs assagin

Barcelona
Contra xifrada
Anna Pinter Pla

Un bon àpat per la inclusió

Torroella de Montgrí

Jornada per aprofundir en el turisme inclusiu al Baix Empordà

Torroella de Montgrí
Economia

Els pescadors d’arrossegament de Cambrils dividiran la veda

Cambrils
QUERALBS

FGC alerta que el consistori no ha signat el principi d’acord sobre Vall de Núria

QUERALBS