ESQUÍ ALPÍ
JOCS OLÍMPICS DE VANCOUVER
Realistes i ambiciosos
Terra i Jardí debutaran sense possibilitats de medalla però àvids d'arribar algun dia en l'elit
La disciplina reina dels Jocs d'hivern, l'esquí alpí, comptarà amb dos representants catalans a Vancouver, Ferran Terra i Andrea Jardí. Tots dos són conscients que no poden tornar-ne amb una medalla penjada al coll, però valoren l'experiència que els aportarà el seu debut olímpic com un tresor que els permetrà mirar el futur amb més confiança. Perquè si una cosa tenen clara és que, joves com són, els queda encara molt camí per córrer i moltes possibilitats de progressar i de guanyar-se un lloc en l'elit. «Tinc el pensament d'arribar a dalt, de millorar el meu rànquing. Si no pot ser, ho deixaré fins on hagi arribat, però no vull plegar quedant-me amb el dubte del que hauria pogut passar», assegura Terra, de 22 anys. A l'esquiador cerdà no li falta ambició i té les idees molt clares: «Estic aquí perquè crec en mi mateix. El meu objectiu és arribar a uns Jocs algun dia i guanyar. L'esquí és un esport en què es triomfa de gran i el que haig de fer és seguir la línia que porto i continuar entrenant-me.»
No és fàcil, la vida de l'esquiador català. Si un vol dedicar-s'hi de debò, cal que prengui la decisió de ben jove i que faci front als problemes que li sortiran. Això no és Àustria, els recursos són limitats i els sacrificis que requereix l'esquí de competició poden esgotar la paciència de qualsevol: «Aquí no hi ha tradició d'esports de neu. La federació ens posa facilitats, però costa que la gent s'hi enganxi. A Catalunya l'esquí no és vist com un esport, sinó com una afició. És dur i sacrificat. Jo passo 280 dies l'any fora de casa, veig poc la meva família i els meus amics... però tot i això hi ha moments molt bons.»
Un d'aquests moments va arribar, per exemple, en el mundial d'Äre 2007, quan per primera vegada va competir en una prova de màxim nivell internacional: «Vaig ser un dels més joves i em vaig veure al costat de les grans estrelles, com Bode Miller, al qual admiro molt, o Hermann Maier. Vaig acabar la prova de gegant 33è i no em sabia avenir que competís contra aquests esquiadors.» De Mataró, la seva família es va traslladar a Escadarcs, a la Cerdanya, quan Ferran només tenia quatre anys: «Els meus pares ja havien competit amb l'equip espanyol. En la meva infància i adolescència vaig fer molts esports. Vaig ser porter de l'equip d'hoquei sobre gel de Puigcerdà. Me'n sortia bé i podria haver anat al Canadà, però em vaig decidir per l'esquí cap als 14 anys.»
Més clara, l'aigua.
A Vancouver podrà viure l'experiència sense la pressió d'aconseguir medalles: «No tinc res a perdre i, en canvi, puc gaudir d'una experiència molt bona.» Amb només 19 anys, Jardí combina la seva preparació amb els estudis de medicina: «Molts s'estranyen que faci una carrera tan dura i que, alhora, també em dediqui a l'esquí.» Les dues activitats estan prou relacionades, com bé deu saber l'esquiadora que admira, María José Rienda: «Ha passat tres lesions i encara fa bona cara. L'admiro molt.»
