Democràcia avergonyida
El Congrés i el Senat espanyols van exhibir ahir en seu parlamentària la colossal paradoxa que suposa tenir presos polítics per a un estat democràtic i de dret com, almenys teòricament, és Espanya. Va ser l’acció i els objectius polítics compromesos amb els ciutadans el que els ha dut a una presó preventiva injusta i desproporcionada, i són els mateixos motius els que els han dut a ser escollits en les eleccions del 28-A i a recollir ahir les seves credencials com a diputats i senadors per a la legislatura que comença avui a Madrid.
Mentre es perpetra l’insòlit judici al Suprem i no hi ha una sentència condemnatòria, Junqueras, Turull, Romeva, Sànchez i Rull –com Forcadell, Cuixart, Bassa i Forn– haurien de ser lliures per exercir plenament els seus drets, defensar-se, participar en igualtat de condicions en els comicis, celebrar la seva elecció amb la resta de candidats, i anar ahir al Congrés i al Senat pel seu propi peu i no en cotxes de la Guàrdia Civil, emmanillats i camuflats en un macrodispositiu policial pensat per minimitzar la seva exposició pública, limitar la seva capacitat d’acció i amagar la contradicció.
La paradoxa és aparatosa i provoca vergonya pel fet en si, per l’escenografia de la jornada i pel desig evident, si no explícit, de censurar al màxim el component polític de l’acte i dels seus protagonistes. L’espanyolisme pot seguir negant que són presos polítics, però la realitat és tossuda. Es va imposar el 28-A amb centenars de milers de vots a les urnes, ho va tornar a fer ahir amb l’acreditació dels nous diputats i senadors, i avui tindrà un nou episodi, quan les dues cambres espanyoles es constituiran amb presos polítics, tant si poden exercir com si la mesa decideix suspendre’ls i deixar les seves cadires buides.